‘No es mi tipo’ és una pel·lícula tan romàntica com realista. Amb només diversos plans posa a l’espectador ràpidament en situació: coneixem que ell acaba de trencar una relació i que es traslladat a Arras, mentre que ella és una mare soltera. Punt de partida perquè es coneguin i comenci la seva relació: eix central del guió. És un film rodat de manera molt detallista en que els diàlegs entre tots dos diuen tant com les seves accions, tant o més importants que les seves converses. El xoc de personalitats i les respectives maneres d’entendre la vida són creïbles i narra molt bé les diferents fases de la relació, amb els seus altibaixos fins a desembocar en un final tant inesperat com encertat.
Com en tota història romàntica, la clau de la proposta és la seva parella protagonista i aquí és on la pel·lícula esdevé més irregular. Loïc Corbery, tot i que el seu rol ho requereix, resulta excessivament fred i inexpressiu; el seu és un personatge absolutament pla que no arriba a transmetre res en tot el metratge. En canvi, Émilie Dequenne és tot el contrari: el seu és un treball brillant, dotant a Jennifer d’una espontaneïtat i naturalitat excel·lents, està absolutament radiant durant tota la trama, només ella ja justifica el visionat del film.
En definitiva, ‘No es mi tipo’ és una proposta propera, senzilla, humana i natural, amb una protagonista en estat de gràcia, que no té cap ambició i aquí radica el seu encert: ser totalment convincent.