‘No llores, vuela’ és un film de personatges, una mare i el seu fill, narrada en un muntatge paral·lel on es mesclen l’actualitat, en que veiem com l’arribada d’una periodista repercuteix en el fill, combinada amb diversos flashbacks que narren la seva infància i on té tot el protagonisme la mare. El guió no convenç en cap de les dues facetes. En l’actualitat la història avança sense aportar res: un trajecte innecessariàment allargat per arribar al clímax final, resolt de manera massa ràpida i que deixa oberts masses interrogants desprenent la sensació de… ‘i tot per només això?’. Els flashbacks són molt més interessants, però tot i així la història en aquest periode temporal té massa llacunes com per arribar a convèncer.
Rodada amb un estil i forma molt proper al cinema d’Isabel Coixet, l’únic que val la pena de la pel·lícula és Jennifer Connelly, qui torna a brindar-nos una molt bona interpretació. Al seu costat una desaprofitadíssima Mélanie Laurent i un molt poc creïble Cillian Murphy fins i tot sobren, en un film que tot i els seus escassos 90 minuts de metratge arriba a resultar tan lent com avorrit, sense aportar absolutament res a l’espectador. Una autèntica pèrdua de temps.