El darrer treball escrit i dirigit per Adam McKay és una esbojarrada mescla de gèneres que naufraga per tot arreu malgrat comptar amb un estoll d’intèrprets de luxe.
El punt de partida de la història és certament interessant amb el recorregut dels dos astrònoms (correcte Leonardo DiCaprio i estranyament apàtica Jennifer Lawrence) per avisar tothom del seu fatídic descobriment. Després de la ignorància inicial de la presidència (histriònica Meryl Streep i sòlid Jonah Hill, el personatge més divertit del film) en la trobada al despatx oval (la millor seqüència de la pel·lícula), els dos protagonistes lluitaran per fer-se escoltar en diversos àmbits, començant pels típics programes matinals televisius, una excel·lent paròdia en la que entra en acció una sobreactuada Cate Blanchett. A partir d’aquí el film es bifurca en masses fronts: política, comunicació, xarxes, corrents d’opinió, heroïsme ianqui… que provoquen un absolut desgavell que satura l’espectador, despropòsit reforçat per l’estressant muntatge, d’altra banda molt propi del cinema de McKay. Fins a la missió de rescat l’interés, tot i que poc, es manté però quan es produeix el gir de guió amb el pla alternatiu fruit de la irrupció del personatge del fluix Mark Rylance la pel·lícula es perd definitivament. A partir d’aquí res té sentit: la innecessària vida personal del doctor Mindy, la passivitat de la doctorada Dibiasky i el comportament general de tots els personatges: despropòsit rere despropòsit com el film en si, que ja no aixeca cap i es dilata innecessàriament fins arribar a un absurd final, llargament esperat per l’esgotat espectador que està desitjant que s’acabin els seus eterns 145 minuts.
‘No mires arriba’ resulta un fracàs rotund. Malauradament desaprofita un bon punt de partida per convertir-se en un autèntic desgavell que no porta enlloc i que no convenç en cap moment. Una autèntica pèrdua de temps.