L’òpera prima de Lino Escalera és una pel·lícula de personatges, centrada en les diferents relacions entre un pare i les seves dues filles i com afecta al trio la malaltia del progenitor.
El treball dels seus protagonistes és, sense cap dubte, el millor del film: una creïble Nathalie Poza, un sòlid (com sempre) Juan Diego i Lola Dueñas, la més fluixa de tots tres. Ells focalitzen un trio disfuncional en la que el pare i Carla s’entenen ja que tenen el mateix caràcter, com molt bé assenyala Blanca, mentre que la mateixa Blanca representa la peça que intenta ser l’unió d’una desmembrada família. Malgrat l’entregat treball dels seus intèrprets, el guió mostra masses llacunes i s’excedeix en la seva voluntat que el públic doni per entesos i assimilats diversos fets de la trama, deixant nombrosos interrogants en l’aire. De la mateixa manera que hi manquen diverses escenes que mantinguin l’espectador dins del transcurs del conflicte argumental, contràriament té escenes i subtrames que resulten totalment prescindibles: la classe teatral de Blanca o la relació de Blanca amb el seu company de feina (un Miki Esparbé darrerament omnipresent a la gran pantalla, no hi ha més actors al cinema espanyol?) per citar-ne alguna, que només provoquen desconcert i perjudiquen el ritme, ja de per si lent, de la proposta.
El seu muntatge capitular, amb les càpsules separades per nombrosos fosos a negre, tampoc ajuda, més aviat al contrari, a que es pugui mantenir l’atenció, i tensió, en la història ja que es veu constant i innecessàriament interrompuda. Una banda sonora puntual i molt aconseguida, alguns diàlegs certament encertats (el de pare i filla a l’habitació de l’hotel per exemple) i l’actuació del seu trio principal d’intèrprets no resulten arguments suficients per a un film que es fa llarg, tot i els seus ajustats 96 minuts, i que acaba resultant molt pobre.