‘Noche de juegos’ és una comèdia tan esbojarrada com honesta: no té cap altre objectiu que resultar un producte d’evasió sense més pretensions i en aquest sentit compleix, principalment durant la primera meitat del film. El grup de jugadors, encapçalat per Jason Bateman (que repeteix una vegada més el personatge que ha interpretat en pràcticament tota la seva filmografia) i Rachel McAdams (en un rol còmic en el que no es prodiga excessivament tot i que se’n surt perfectament), i el seu ritual de la vetllada setmanal del títol tenen la seva gràcia. A partir de l’aparició del germà (personatge que no desperta simpatia en cap moment) i el nou joc, la partida pren un to més seriós: és en aquest tram quan tenim alguns dels moments més hilarants del film (l’entrada al bar emulant ‘Pulp Fiction’ de la parella protagonista, la cura de la ferida a l’aparcament o la visita a l’empresa de jocs de la parella més estranya del grup).
Però a partir d’aquí la pel·lícula es desinfla; l’escena de la recerca a l’ordinador amb el gos, l’augment del pes en la trama del personatge de Gary, masses girs per un guió simple que no dóna més de si (tan forçats com inversemblants) que només dilaten una durada que acaba resultant excessiva; 100 minuts, la reacció del dolent així com algunes preses evidentment maquetitzades que no queden totes prou justificades tot i el desenllaç final acaben espatllant una proposta que, sense ser res de l’altre món, apuntava maneres a l’inici però que naufraga en la seva ressolució, provocant que l’espectador només retingui els pocs gags encertats i algunes divertides referències cinematogràfiques que es donen al llarg del metratge: un balanç massa pobre.