La bíblica ‘Noé’ és una pel·lícula irregular. Està clarament dividida en dues parts ben diferenciades; abans i després del diluvi. En la primera assistim a la presentació dels personatges; un pròleg que resulta excessivament llarg i arriba a avorrir. Ni la presència dels vigilants li dóna vida, ni tampoc l’arribada de tots els animals: resolta en tres simples escenes. Un cop comença el diluvi és quan el film guanya en força i interés, convertint-se en una història de personatges amb aires de tragèdia de Shakespeare.
Dins de l’arca és on els seus actors tenen l’oportunitat de lluïr-se i ho fan. Russell Crowe i Jennifer Connelly mantenen l’excel·lent química que ja van mostrar a ‘Una mente maravillosa’, de Ron Howard, i tots dos ofereixen aquí les seves millors interpretacions en molts anys. No podem dir el mateix, però, dels seus fills: ni Logan Lerman ni Douglas Booth resulten creïbles. En canvi la seva filla adoptiva, Ila, ens mostra la millor intepretació d’Emma Watson en tota la seva curta filmografia, totalment convincent i entregada.
Amb una factura tècnica acurada, excel·lents la seva direcció artística i fotografia, un bon muntatge i uns efectes visuals amb moments certament espectaculars, ‘Noé’ peca d’un excessiu metratge: si s’hagués reduït una mitja hora la dilatada presentació i el procés d’elaboració de l’arca i centrat únicament l’arribada del diluvi i les seves repercussions, tant dins com fora, la pel·lícula hagués guanyat en intensitat que ara es perd per l’esgotament amb que hi ha arriba l’espectador. Tot i així, resulta una proposta molt digna de veure.
