El nou treball escrit, muntat i dirigit per Chloé Zhao és una proposta estranya i diferent, molt propera al documental que mostra un estil d’entendre i viure la vida: com els nòmades actuals sobreviuen a l’anomenada Amèrica profunda. Ens trobem davant la gran favorita en la imminent nova edició dels oscars, sorprenent ja que està molt sobrevalorada: les nominacions a millor pel·lícula i guió adaptat són absolutament gratuïtes i la de millor direcció, com a mínim discutible.
Es tracta d’un film purament contemplatiu que no té cap trama argumental definida: una pel·lícula plana que mostra l’estil de vida de la protagonista (sòlida i creïble Frances McDormand, també nominada, però que repeteix un registre en el que l’hem vista ja en masses ocasions) rodada, això sí, amb una factura tècnica excel·lent, especialment la fotografia i muntatge (justament nominades les dues categories, la primera serà més que merescudament premiada), i acompanyada d’una preciosa banda sonora (aquesta estranyament sense nominació quan seria una de les més clares). Però aquesta depurada tècnica formal no pot contrarestar el gran problema del film: el seu ritme i tempo són realment lents, fe que provoca l’avorriment de l’espectador i que es facin llargs els seus 108 minuts de metratge.
‘Nomadland’ seria un grandíssim documental, si s’hagués enfocat el projecte en aquest gènere, però encarar-lo com una pel·lícula de ficció el desvirtua completament i el resultat és una proposta visualment potent però buida i alarmantment inconsistent. No és un film fàcil ni apte per a tots els públics, contràriament és una pel·lícula adreçada a un grup d’espectadors minoritari que gaudeixin amb el cinema casi experimental. Una gran decepció.