L’origen teatral de la darrera proposta dirigida per Maria Ripoll resulta innegable: tot el film es desenvolupa en un únic espai, la casa que acull el retrobament, amb només una seqüència exterior: la revetlla de Festa Major.
Ens trobem davant d’una minimalista pel·lícula de personatges en que el seu quintet protagonista es complementa a la perfecció, un grup d’amics que es retroben units per la tragèdia d’algú absent. El tempo i ritme del guió són el millor de la proposta: l’arribada de cada personatge dóna a l’espectador part d’informació sobre ell que la resta encara no coneix i paral·lelament l’elaboració de la paella: cada retorn a la cocció implica una nova fase en que els personatges descobriran quelcom nou que no sabien sobre la resta. La intensitat va en augment i mostra els diferents conflictes latents entre ells que tenen el seu clímax al ritme de la revetlla en que totes les cartes es posen sobre la taula per desembocar en un final certament dessolador; hi ha una evolució i millora en els seus respectius conflictes però l’obert final no deixa massa espai per a l’esperança. S’ha de destacar la química entre un quintet d’intèrprets relativament desconeguts, amb l’excepció d’Ingrid García Jonsson (canviant rardicalment de registre respecte a la terrorífica, i fallida, Veneciafrenia), que organitza la reunió, entregats a la causa; Lorena López (potser el personatge més estàndard), Elena Martí (encara que no sembli, el personatge més complex), Joe Manjon (probablement el més fluix) i Carlos Troya (sòlid).
En definitiva, una pel·lícula propera i interessant molt recomanable. Això sí, imprescindible veure-la en versió original: sense la dualitat idiomàtica valencià-castellà perd totalment la seva escència.