Després de la seva sobrevalorada (i sorprenentment oscaritzada) òpera prima Déjame salir, Jordan Peele ens porta una altra obra de terror pretenciosa però realment buida, típica i sense cap originalitat.
Resulta inevitable que el film ens evoqui altres propostes del gènere com ‘Los extraños’ (l’arribada dels personatges vestits de vermell), ‘Funny Games’ (el clima claustrofòbic d’escenes puntuals) o ‘La invitación’ (la globalitat dels fets) però no està a l’alçada de cap d’elles. El seu gran problema és la nul·la empatia i interés que desperta la família protagonista, malgrat l’entregat esforç de Lupita Nyong’o que no aconsegueix salvar la pel·lícula, ni tampoc els seus amics, aquests blancs, que tampoc resulten personatges creïbles, contràriament són tan desconcertants com forçats. És ben cert que quan s’inicia el terrorífic joc de miralls amb els respectius alter ego dels personatges principals s’aconsegueix algun moment interessant de certa tensió però aquesta es difumina excessivament ràpid, i el poc efecte aconseguit s’ensorra amb algun apunt d’humor realment desafortunat. L’espectador ja ha desconnectat directament de la història i aquest fet provoca que el gir de guió i un clímax que, tot i previsible, està rodat amb una factura tècnica i muntatge realment notables no li aportin res més que les ganes que arribi el final dels seus excessius 120 minuts, amb un gran pla general en que veiem la cadena vermella visualment potent.
La intenció reivindicativa clarament racial que el cineasta vol donar a la proposta naufraga estrepitosament i només aconsegueix firmar un film pobre, típic i previsible; una més de les nombroses pel·lícules del gènere que, com tenen un públic fidel, any rere any s’acumulen a la cartellera i que, en la seva gran majoria, passen sense pena ni glòria.