Després de la seva terrorífica òpera prima, Malasaña 32 (2020), el cineasta Albert Pintó canvia de registre i ara ens proposa un survival força estàndard que se sustenta en el potent tour de force de la seva protagonista: una Anna Castillo que demostra, un cop més, que és una excel·lent actriu capaç d’ enfrontar-se a qualsevol personatge i sempre resultar plenament convincent, en aquesta ocasió en el seu paper més extrem.
El pròleg ens presenta una dessoladora distopia en que trobem l’ origen de l’ odissea de la protagonista, aquí acompanyada per, com sempre fred i pla, Tamar Novas. A partir del moment en que l’ acció se centra en Mia el film pren força. La seva lluita es desenvolupa en diferents tempos: una adaptació inicial al seu claustrofòbic entorn, l’ arribada d’ un altre personatge clau (un dels moments més potents de la proposta) i la posterior connexió de les dues, per després canviar el seu espai (amb un altre moment impactant) i adaptar-se novament per arribar a l’ agònic desenllaç. El treball de Castillo aconsegueix que l’ espectador estigui pendent en tot moment de les diferents maniobres de Mia per aconseguir sobreviure, però alhora és cert que el seu metratge, 109 minuts, resulta excessiu. Ens trobem davant d’ un únic espai i un sol personatge fet que, malgrat l’ interés que desperta, acaba esgotant la concentració de l’ espectador. Uns 20 minuts menys de metratge haurien mantingut una atenció i intensitat globals que ara es veuen malmeses i es perden en certs passatges fruit del desgast.
En definitiva, ens trobem davant d’ un survival amb els cànons propis del subgènere que, principalment gràcies a la brillant Anna Castillo, resulta una pel·lícula digna de veure.