El darrer treball del director Hirokazu Kore-eda, merescut premi del públic en la darrera edició del Festival de San Sebastián, és una obra tan sensible com poètica. El seu guió pot semblar simple però amaga una gran complexitat: tres germanes que descobreixen, en el funeral del pare que les va abandonar, que tenen la germana petita del títol. L’adopció d’aquesta nova membre de la família dóna lloc a diverses escenes en que la petita es va relacionant amb cadascuna d’elles, seqüències en que són tan importants els silencis com les paraules, a vegades aparentment intrascendents però totes amb un rere fons de profunditat.
La interpretació del quartet protagonista és la clau del film: quatre actrius en estat de gràcia que resulten absolutament creïbles en els seus diferents rols i personalitats i que, a més, desprenen gran química com a grup. Suzu Hirose, la petita, Kaho, Masami Nagasawa i especialment Haruka Ayase: la germana gran i que és la que té un personatge més complex. Representa la figua de la mare que no van tenir per les altres i s’identifica absoluta i ràpidament amb la petita Suzu: ella també es va veure sola i es va fer càrrec de tot, i en l’actualitat s’enfronta al dilema moral de ser conscient que actua igual com ho va fer la seva mare.
Amb una fotografia acuradíssima, una partitura preciosa i un ritme lent i pausat propi del cinema oriental, ‘Nuestra hermana pequeña’ és una proposta senzilla, tendra, propera, intimista, personal i capaç d’arribar a l’ànima de l’espectador i emocionar-lo. Una gran pel·lícula.
