El gènere de terror té unes pautes molt marcades, clares i definides. L’òpera prima de David F. Sandberg les segueix al peu de la lletra i el resultat és una proposta realment estimulant.
El pròleg ens mostra l’estrella de la funció, Diana, tant el seu modus operandi com el seu punt feble. Tot seguit ens fa una breu presentació dels personatges sense excedir-se innecessàriament: una Maria Bello en el seu personatge més complex dels darrers anys i els convincents Teresa Palmer i especialment el jove Gabriel Bateman.
Quan l’espectador ja està perfectament ubicat Diana comença el seu festival de suspens i encertats cops d’efecte. Els ensurts són tan constants com efectius i el ritme accelera amb un crescendo que manté la inquietud, angoixa i tensió durant tot el seu precís metratge (uns escassos però intensos 81 minuts) fins arribar al seu inesperat i valent final.
‘Nunca apagues la luz’ representa tota una agradable sorpresa dins del panorama del cinema de terror. Aconsegueix destacar notablement sobre la resta de pel·lícules del mateix estil, sense apartar-se en cap moment dels paràmetres propis i reconeixibles del gènere. Absolutament brillant.
