La comèdia romàntica és un gènere molt difícil. Té uns cànons molt marcats i si algun d’aquests falla és molt fàcil caure en el ridícul. Per molt esbojarrada i absurda que sigui, o sembli, ha de tenir una premisa argumental relativament coherent, uns protagonistes amb els que l’espectador pugui empatitzar i perdonar-los les seves constants equivocacions i una parella romàntica amb química. A ‘Nunca entre amigos’ no veiem cap d’aquests requisits: ens trobem davant d’un autèntic desastre.
El pròleg és ja massa pobre, el punt de partida de la relació falla. A l’actualitat el retrobament tampoc és precisament el més idoni: un grup d’adictes al sexe. Resulta inversemblant el suposat èxit d’un poc creïble Jason Sudeikis, mentre que el problema d’una gens encertada per al personatge Alison Brie és l’obsessió amb una única persona. La seva química, a més, és nul·la i la seva relació com a suposats amics denota una desafortunada imitació de la que mantenien Billy Crystal i Meg Ryan a ‘Cuando Harry encontró a Sally’, una de les millors pel·lícules que s’han fet dins d’aquest gènere.
Tot un seguit de despropòsits, alguna escena realment absurda (el ball totalment fora de lloc a la festa infantil d’aniversari) ens porten a l’acceptació dels sentiments de la parella per llavors optar per una ressolució desconcertant que únicament té la funció d’allargar una mica més el metratge fins al, novament desafortunat, pròleg que porta el previsible i tòpic final. Una absoluta pèrdua de temps.