L’ adaptació cinematogràfica de la novel·la de Jack El-Hai ‘El nazi i el psiquiatre’ és una proposta tan sòlida com irregular.
Amb una notable factura tècnica; excel·lents fotografia i direcció artística i una acurada banda sonora, obra del compositor Brian Tyler, el guió transcorre en dues línies paral·leles: d’ una banda la relació del psiquiatre protagonista (un Rami Malek que desde la seva brillant interpretació a Bohemian Rhapsody no ha tornat a realitzar cap treball destacat) amb el cap de l’ elit nazi, Hermann Göring (Rusell Crowe, el millor del film amb diferència), en la que el director es recrea excessivament (reiterativa la relació del psiquiatre amb la família del detingut), fet que dilata el metratge fins als seus excessius 148 minuts finals, i per l’ altra la dificultat d’ organitzar i coordinar el cèlebre judici a la ciutat del títol: més interessant que l’ altra línia i que queda bastant difuminada i poc aprofundida, desaprofitant la seva excel·lent premisa i que desperta més atenció que l’ altra. Les dues conflueixen en el tram final: la celebració del judici que té un clímax que, a priori, prometia més potència de la que finalment desprén; al que s’ ha d’ afegir un epíleg en la que coneixem la trajectòria posterior del protagonista.
En definitiva, inevitablement ‘Núremberg’ evoca a la brillant ‘Vencedores o vencidos’, el film dirigit per Stanley Kramer l’ any 1961; sense estar a la seva alçada ens trobem davant d’ una pel·lícula interessant tot i que deixa el regust d’ haver-se quedat lluny de la gran obra que podia ser.