Tot i haver-se estrenat en dos volums, ‘Nymphomaniac’ és una única pel·lícula; arriscada i desgarradora, incapaç de deixar ningú indiferent. Von Trier dóna arguments, un cop més, per alimentar el debat sobre la seva filmografia: estem davant d’un deliri o d’una genialitat?
Narrada en capítols, com anteriorment ja va fer a ‘Dogville’ o ‘Melancolía’, té el mateix problema que aquesta darrera: el seu pròleg resulta excessivament llarg. És ben cert que l’origen i les primeres experiències de Jou (aquí la sorprenent Stacy Martin) són claus per entendre la personalitat de la seva protagonista, però la majoria d’aquests capítols (tot i que n’hi ha algún de brutal com el d’Uma Thurman) podien haver-se narrat en menys minuts de metratge. És en el moment en que Jou ja és adulta (aquí la brillant Charlotte Gainsbourg, novament es llueix en un film del director danés com abans a ‘Anticristo’ o a la mateixa ‘Melancolía’) quan la història t’atrapa realment i ja no perd força en cap moment fins arribar a un totalment inesperat final. Llàstima que en fer el canvi d’actriu en el personatge de Jou no es faci el mateix amb el personatge de Jerome (Shia LaBeouf). LaBeouf i Martin tenen química en pantalla, però no es pot dir el mateix amb Gainsbourg: el canvi d’intèrpret arriba massa tard, només en dues úniques escenes.
A diferencia de ‘Kill Bill’, de Quentin Tarantino, l’altre film que també es va estrenar en dos volums, ‘Nymphomaniac’ s’hagués pogut estrenar en un únic volum d’unes tres hores de metratge que probablement hagués guanyat força, tot i que la versió partida no es queda pas curta en intensitat.