Fa tres anys s’estrenava ‘Objetivo: la Casa Blanca’ una competent i entretingudíssima proposta d’acció que sense aportar res de nou al gènere sí que mostrava per primer cop un atac terrestre a la seu de la política mundial. Ara ens arriba una segona part que trasllada l’acció a la capital britànica.
Recuperem a tots els supervivents de la primera, tot i que alguna presència resulta totalment prescindible com les de Melissa Leo (cap línia de guió) o Robert Forster (una sola frase en tot el metratge). El canvi darrera de la càmara no es nota en absolut: l’acció de nou és tan explícita com desbordant, convertint Londres en un autèntic camp de batalla. A diferència de l’anterior, a part de l’escenari, canvia també l’amenaça: ara és a nivell global. Els objectius de l’atac són els caps d’estat d’EEUU, Japó, França, Itàlia i Alemanya: tots amb clares referències als seus homòlegs reals.
No esperem un guió profund i el·laborat: no li cal. ‘Objetivo: Londres’ és únicament espectacle en estat pur. Busca augmenta la tensió i acció de l’original i ho aconsegueix. Ens ofereix 98 minuts d’acció trepidant i sense treva que inclouen persecucions en cotxe, en helicòpter, tirotejos, assalts… de factura tècnica excel·lent (so, efectes de so, efectes visuals i especialment muntatge) amb algun pla seqüència, l’arribada a l’espai del desenllaç, brillant.
L’epíleg dóna peu a que hi hagi futurs nous objectius, esperem que sigui així ja que la saga ens proporciona pel·lícules de simple i desacomplexada diversió realment aconseguides que compleixen sobradament amb el seu propòsit: que l’espectador s’alieni i es deixi portar sense pensar en res més durant la projecció. Objectiu: aconseguit.