Tot i que cada entrega d’aquesta trilogia ha comptat amb un cineasta diferent darrera de la càmara, Antoine Fuqua a ‘Objetivo: La Casa Blanca’ (2013), Babak Najafi a Objetivo: Londres (2016) i ara Ric Roman Waugh en aquesta ‘Objetivo: Washington D.C’, la seva filosfia i estil no han variat gens; cada entrega és una ració d’acció en estat pur que només busca, i aconsegueix sobradament, l’evasió i entreteniment de l’espectador.
Gerard Butler continua donant la talla en la pell del membre del servei secret Mike Banning, ara màxim candidat a convertir-se en el cap de la seguretat nacional, sempre fidel al president d’EEUU; un Morgan Freeman, que era vicepresident en les dues entregues anteriors, substituïnt a Aaron Eckhart en aquest rol sense que s’expliqui en cap moment quan i com s’ha produït aquest relleu. El guió és totalment bàsic i de manual sense la més mínima sorpresa, tenim tots els ingredients del gènere: home incorruptible falsament acusat que ha de demostrar la seva innocència davant dels seus companys i amics, personatges del passat, seqüències d’acció i persecucions realment efectives a nivell visual (notables el seu muntatge, so i efectes de so), conspiracions i uns dolents identificables des del principi. La història és el de menys, només és un pretext per oferir-nos 120 minuts de distracció. Sense estar al nivell de la primera, sí que està més aconseguida que l’anterior i compta amb alguna escena realment potent com l’atac amb drons que origina tot el conflicte o el clímax final a l’hospital, en la línia de l’atac a la Casa Blanca del film de Fuqua. A més la pel·lícula ens brinda l’oportunitat de tornar a veure en la gran pantalla la cada cop més esporàdica Piper Perabo, tot i que en un personatge tan pla com tòpic i testimonial, una Jada Pinkett Smith que s’allunya del gènere còmic dels seus dos anteriors treballs, Malas madres (2016) i ‘Plan de chicas’ (2017), així com l’incombustible i veterà Nick Nolte.
En definitiva, ‘Objetivo: Washington D.C’, com les seves predecessores, és una pel·lícula que ja coneixem de memòria abans de començar la projecció però aquest fet no resulta un handicap, som conscients del que anem a veure i no decepciona. El film probablement sigui la conclusió d’una franquícia purament comercial, però si encara queden enemics per a Mike Banning, benvinguts siguin més ‘objectius’ si resulten tan entretinguts com les tres ja estrenades.
