Fernando González Molina clou l’adaptació de la trilogia literària del Baztán de l’autora Dolores Redondo amb un resultat global més que notable. Es nota que aquest darrer capítol es va rodar simultàniament amb l’anterior, Legado en los huesos, ja que en manté la línia i estètica més allunyada del primer, El guardián invisible, més fosc i més aconseguit.
S’ha de destacar la seva factura visual; la fotografia és un personatge més al llarg de la trilogia, passant dels tons blaus i més foscos del primer capítol als càlids i tensos del segon i tercer. Potser el handicap d’aquest capítol final és el seu ritme; si bé és ben cert que l’atmosfera tensa i claustrofòbica està molt aconseguida, també ho és que el ritme en moments puntuals es relenteix excessivament i això provoca un metratge final molt dilatat, 138 minuts, tot i que ha de resoldre totes les subtrames de la trilogia. Respecte al seu estoll de protagonistes, al costat de la sòlida Marta Etura, trobem a faltar més aparicions en pantalla de la inquietant Susi Sánchez (ara testimonial), l’interessant Imanol Arias, l’intens, i desaprofitat, Álvaro Cervantes així com d’Elvira Mínguez (que es lluïa en el primer capítol), mentre el correcte Leonardo Sbaraglia guanya molt més pes.
En definitiva, ens trobem davant d’una bona trilogia cinematogràfica que ha aconseguit sortir-se’n amb molt bona nota del trasllat a la gran pantalla de l’excel·lent i complexa trilogia literària. Però malgrat aquest èxit i la publicació de la seva preqüela, ‘La cara norte del corazón’, la vida cinematogràfica de l’inspectora Amaia Salazar hauria d’acabar aquí, deixant a les llibreries la seva estada al FBI durant l’huracà Katrina anys abans de resoldre els crims del Baztán.