Guy Ritchie torna al cinema d’ espionatge d’ acció en la línia de l’ aconseguida, aquella sí Operación UNCLE, amb la parella protagonista del seu anterior treball, la també adrenalítica ‘El despertar de la furia’, i recuperant els apunts còmics del seu, probablement, millor film, ‘Rockronlla’, però el resultat és una proposta tan plana com previsible que no desprèn la més mínima originalitat.
El seu guió i estructura són de manual: un experimentat i expeditiu agent (impassible, una vegada més, Jason Statham) amb un nou membre al seu equip (Aubrey Plaza, el millor del repartiment) s’ ha d’ unir amb un personatge antagònic (fluix Josh Hartnett) per fer front a un dolent ridícul (un Hugh Grant que manté els seus particulars tics sigui quin sigui el seu personatge) i evitar que es desencadeni un catàstrofe mundial. Paral·lelament, assistim a una cursa contrarellotge amb un altre equip que persegueix el mateix objectiu sota la supervisió d’un cap força incompetent (Cary Elwes). Amb localitzacions arreu del món, com en una entrega del mític agent 007; franquícia a la que imita no només en aquest aspecte, la proposta té algunes seqüències ben resoltes (l’ aeroport de Madrid, la vetllada a bord del vaixell o la persecussió que precedeix al clímax final) i d’ una aconseguida factura tècnica però no són suficients per mantenir l’ atenció: tot resulta tan fàcil com previsible i això provoca que l’ espectador assisteixi a una ració d ‘entreteniment, rodat amb qualitat tot s’ ha de dir, amb total indiferència al llarg dels seus excessius 114 minuts, ja que pot avançar pas per pas tot el que vindrà; fins i tot el gag final que acompanya els títols de crèdit.
‘Operación Fortune, el gran engaño’ és una pel·lícula honesta: no aspirar a res més que proporcionar una estona d’ evasió, però tenint en compte la personalitat del seu director resulta fallida: ens trobem davant d’ un film massa simple si tenim en compte que el firma l’ autor de les citades ‘Rockronlla’ i ‘Operación UNCLE’. Una decepció.