El biopic de J. Robert Oppenheimer és una pel·lícula sòlida però té el handicap habitual de la filmografia del seu director: una vegada més la prepotència de Christopher Nolan i la seva intenció de rodar un film gratuïtament grandiloqüent li juguen a la contra.
Un entregat Cillian Murphy encapçala un repartiment espectacular en que tots els seus secundaris saben aprofitar els seus minuts de metratge, com ara Jason Clarke, Matt Damon o Josh Hartnett (en el seu millor personatge en anys) però destacant per sobre de tots un brillant Robert Downey Jr, el millor del film amb diferència. Ben ambientada (vestuari i direcció artística, la construcció de Los Álamos), amb una notable factura tècnica (fotografia, muntatge i especialment el so, que transmet perfectament els impactes) i envoltada per una preciosa banda sonora, obra del compositor Ludwig Göransson, la pel·lícula està narrada en un guió que es desdobla en dos processos judicials que recopilen la vida del seu protagonista. Aquesta estructura convenç però està excessivament dilatada: els seus 180 minuts resulten esgotadors (la proposta hagués funcionat igual amb una hora menys de metratge), principalment perquè els primers 60 són francament lents i costa molt d’ entrar-hi, fet que implica un sobreesforç en l’ espectador que provoca que un cop arriba el darrer terç del film, en que assistim als moments més intensos de la pel·lícula, l’ espectador estigui tan esgotat que no la gaudeix amb l’ atenció necessària ja que el seu subconscient està, des de fa molts minuts, esperant el final.
En definitiva, ‘Oppenheimer’ resulta una proposta seria i sòlida, que provoca la reflexió de l’ espectador així com la seva emoció en certs moments (tot i estalviar-nos seqüències realment colpidores) però malgrat tot no està a l’ alçada de les enormes, i desmesurades, expectatives creades. Un film correcte sí, però tan convincent com alhora sobrevalorat.