L’òpera prima de David Galán és una proposta realment ‘friki’, en el bon sentit de la paraula. El guió segueix la línia de la magistral ‘Seven’ (fins i tot en un moment puntual Jorge hi fa una referència directa) amb la que té diversos, molts, punts en comú: la relació entre el recent arribat inspector (fluix i inexpressiu Javier Rey) i el veterà a punt de jubilar-se (Antonio Resines en la seva línia habitual), la insistent pluja durant pràcticament tot el film, els diferents escenaris dels crims, com fins i tot un porta a un altre, la recerca d’informació en una font alternativa, la relació del veterà amb altres companys de la comissaria, la descripció que fa el dolent de les seves víctimes… Però si en aquella la pauta eren els set pecats capitals i la ‘Divina Comèdia’ de Dante aquí són els orígens d’alguns mítics superherois. Així entra en escena Jorge (correcte Brays Efe), un personatge que recorda el de Santaigo Segura a ‘El día de la bestia’, i la inspectora en cap Norma (histriònica Verónica Echegui), un personatge tan exagerat com poc creïble, que formen un estrany trio junt al protagonista.
L’altre gran referent de la pel·lícula és ‘Batman’ i especialment la seva versió cinematogràfica dirigida per Tim Burton l’any 1989. La natura de l’heroi, el pla final del dolent, l’escenari del clímax, gens amagat ja que el mateix malvat reconeix la seva inspiració en el Joker de Nicholson, o l’epíleg final. Aquest conjunt de referències dóna com a resultat final una pel·lícula tan esbojarrada com certamen entretinguda que farà les delícies del públic seguidor de superherois i el seu món particular, als que cal suma dues referències més al cinema de M. Night Shyamalan: ‘El protegido’ i ‘La joven del agua’.
En definitiva, com el seu nom indica, ‘Orígenes secretos’ segueix el cànons d’una típica pel·lícula d’origen i creació d’un superheroi, com queda perfectament palès en el seu epíleg, obert a una possible continuació ja amb el personatge plenament consolidat. No és una gran pel·lícula, no ho pretèn. És impossible prendre-se-la seriosament, ens trobem davant d’un film senzill, distret i sense pretensions que només busca que l’espectador desconnecti i es deixi portar amb la intenció d’oferir-li una sana ració d’innocent entreteniment, objectiu que aconsegueix sobradament.