L’ òpera prima del cineasta Sean Charmatz és una proposta força entretinguda. Adreçada als més menuts en el seu to d’ aventures, però amb un rerefons adult (es nota la mà del també cineasta Charlie Kaufman al guió) especialment en els temors que pateix el protagonista (molt ben reflexats en el pròleg, alguns dels millors minuts del metratge).
La història es desenvolupa en dues línies temporals paral·leles que desprenen diferent interés. D’ una banda la trobada dels dos personatges del títol: Orión, el nen protagonista, i l’ imaginària Obscuritat i els seus ‘companys’ de feina (resulta inevitable que aquest grup evoqui en l’ espectador les emocions de la imprescindible Del revés). Aquest bloc és el que predomina i desperta més atenció: ja sigui per com funciona la nit i les diferents tasques dels diversos personatges així com el seu ritme, més àgil i envoltat per una notable banda sonora, obra dels compositors Kevin Lax i Robert Lydecker. I per l’ altra, una línia temporal posterior que només apunta certes pinzellades però és molt més fluixa. Les dues acabaran coincidint en el clímax; bastant forçat i que, sense espatllar el resultat final, desvirtua molt tot allò vist fins aquell moment. Malauradament el final resulta força pobre, així com l’ epíleg massa happy end i simple: una autèntica llàstima.
‘Orión y la oscuridad’ és una entretinguda proposta d’ animació, apta per a tots els públics però que desaprofita un interessant punt de partida que podia haver donat peu a una pel·lícula, mantenint el format d’ animació, totalment adulta.