Agustín Díaz Yanes ha tornat al cinema 9 anys després de ‘Sólo quiero caminar’ i ho ha fet en plena forma: ‘Oro’ és una proposta que recupera l’èpica d’ ‘Alatriste’ (2006), no és casual que les dues històries siguin obra d’Arturo Pérez Reverte, però aquesta és molt més rodona.
El primer que ressalta del film és la seva acuradíssima factura tècnica: des de la preciosa fotografia, passant pel seu detallista vestuari, l’encertada direcció artística i la seva ètnica i inspirada banda sonora. No és fàcil rodar un film coral com aquest en l’entorn en el que transcorre la història i aconseguir que la majoria de membres de l’expedició tinguin el seu moment de glòria i la seva dosi de protagonisme enmig de penúries, disputes i traicions que pateix el grup. Aquí tenim l’altre gran encert de la pel·lícula: un estoll d’intèrprets entregats a la causa que per pocs o molts minuts de metratge que tinguin els seus personatges els aprofitem a la perfecció. El triangle principal gira entorn de Raúl Arévalo (en un rol in crescendo que es consolida a mesura que transcorre la trama), Óscar Jaenada (que tot i la seva vital importància en el guió resulta un dels més fluixos del repartiment amb un treball excessivament sobreactuat) i Bárbara Lennie (que acosengueix no difuminar-se tot i que és l’únic personatge de pes femení, només acompanyat pel canvi de registre d’Anna Castillo després del musical La llamada). Al seu costat transiten l’altre membre fluix del casting, el veterà José Manuel Cervino, el retorn a la gran pantalla de Juan José Ballesta 4 anys després, els sempre sòlids Antonio Dechent i Luis Callejo, un José Coronado que esdevé el millor amb diferència, un correcte Andrés Gertrudix o Juan Diego, que en un parell d’escenes demostra que és un dels millors secundaris del cinema espanyol.
‘Oro’ és una pel·lícula complexa, plena de subtrames, realista, aspra, dura, intensa, crua i sense concessions: ja sigui envers els habitants autòctons del paratge on transcorre la recerca com entre el mateixos soldats que formen la comitiva. Ens trobem, probablement, davant d’una de les més aconseguides, sino la millor, estrenes del cinema espanyol d’aquest 2017. Aplaudim Díaz Yanes pel seu excel·lent retorn.