18 anys després d’ ‘Alta tensión’, el cineasta Alexandre Aja torna a la seva França natal amb un thriller de ciència-ficció tens i claustrofòbic realment aconseguit.
Resulta inevitable que ens vinguin a la memòria les excel·lents ‘Buried’, dirigida per Rodrigo Cortés al 2010, i ‘Gravity’, d’Alfonso Cuarón al 2013; amb les dues comparteix la reducció d’espai, l’acció contrarellotge i una única protagonista: en aquest cas una Mélanie Laurent en un autèntic tour de force, sense cap dubte el treball més exigent de la seva carrera. Amb una factura tècnica notable, destacant la seva fotografia i especialment el seu difícil muntatge, el gran encert de la proposta és aconseguir transmetre l’ansietat i claustrofòbia que viu la protagonista. L’espectador viu el mateix procès que ella ja que desperta sense memòria, no sap ni qui és ni on es troba ni per què. Al llarg del compte enrera que provoca la desaparició de l’element del títol assistim a la lluita contra el temps per evitar el seu final, amb els lògics moments de desesperació, i per fer-ho haurà d’anar descobrint els elements del seu passat que puguin treure-la de la situació en que es troba. Aquest procés amaga diversos girs interessants que sorprenen a l’espectador convertint el film en una muntanya russa tan intensa com interessant.
‘Oxígeno’ resulta una pel·lícula absorvent que atrapa l’espectador des del principi, fent-lo partícep d’un viatge tens i adrenalític que l’obliga a no perdre l’atenció en cap moment, empatitzant amb la seva protagonista i convertint el seu visionat en una experiència certament estimulant i molt recomanable.