Pàgina d’entrades

La versió cinematogràfica del popular conte 'El trencanous' és una proposta evidentment nadalenca i familiar però tot i aquesta premisa inicial, més que evident, el film acaba resultant excessivament pla i superficial; fins i tot pel públic més menut. Visualment espectacular (amb una ambientació acuradíssima: vestuari, direcció artística i maquillatge) i envoltada per una preciosa banda sonora, obra de James Newton Howard, la proposta té un gran problema de base: els seus intèrprets no resulten creïbles ni empàtics en cap moment. Des de la seva jove protagonista Clara, inexpressiva Mackenzie Foy, ni el seu company d'aventures, un pla Eugenio Derbez, passant per les seves aparicions estel·lars: un Morgan Freeman que continua en caiguda ... Llegir més

El biopic de Freddie Mercury és una proposta irregular, probablement degut als problemes sorgits durant el rodatge i com a conseqüència de l'acomiadament del seu director inicial Bryan Singer i la posterior contractació de Dexter Fletcher per acabar la filmació durant les últimes setmanes. D'una banda s'ha de reconèixer l'excel·lent treball de documentació i recreació (notable el treball de vestuari) que es veu reflexada principalment en les diferents actuacions musicals, perfectament reconeixibles, especialment en el videoclip del tema 'I want to break free' i sobretot al mític concert Live Aid celebrat al juliol de 1985 a l'estadi de Wembley, així com l'entregat esforç del seu protagonista; un Rami Malek que en determinats moments ... Llegir més

La quarta entrega de la saga 'Millennium', primera basada en una novel·la de David Lagercrantz, segueix la línia de la trilogia escrita per Stieg Larsson però no és tan explícita (ni en la violència ni en el sexe). Després de la seva òpera prima, l'aconseguit remake de 'Posesión infernal' (2013), i de No respires (2016), el tercer treball del director Fede Álvarez és un thriller sòlid i competent que manté molt bé el ritme i el tempo al llarg de tot el metratge. El film se centra en la història personal de la protagonista de la franquícia, una Claire Foy en un notable canvi de registre respecte a la recent First man que tot i la seva entrega té el mateix problema amb que es va trobar Rooney Mara en l'excel·lent remake americà del primer ... Llegir més

El darrer treball del cineasta Julio Medem, com la resta de la seva filmografia, és una proposta estranya i diferent però aquest cop el guió, obra del mateix director, li ha marxat de les mans i acaba resultant una història que es converteix en un culebrot excessiu i pretenciós amb uns protagonistes que acaben recordant els propis de l'univers Almodóvar. Tot i que la manera de construïr el relat és original, el gran problema del film és que cap dels personatges desperten empatia ni interés en l'espectador per mantenir l'atenció durant la trama, tampoc hi ajuda el treball dels seus intèrprets: sí creïbles són Úrsula Corberó (en el seu primer personatge seriós) i Álvaro Cervantes que funcionen com a fil conductor de la història, però no la ... Llegir més

'La buena esposa' és un film interessant. El seu gran valor és la seva parella protagonista que manté una excel·lent química en comú: un convincent, com sempre, Jonathan Pryce i una excepcional Glenn Close, que acapara l'atenció en la gran majoria de les seves aparicions en pantalla en el que és, sense cap dubte, millor treball de la seva carrera; una interpretació complicada on desenvolupa una immensa gamma de matitzos i recursos no verbals per transmetre els diferents estats del seu personatge. Des de ja mateix se situa en la pole position de cara al proper oscar a la millor actriu. La pel·lícula té un ritme pausat, molt adient pel transcurs d'una història que coneixem de manera molt lenta i que anem descobrint a pinzellades: alguna ... Llegir més

40 anys després del clàssic 'Halloween', arriba una nova entrega de la franquícia prescindint de les 9 entregues de la saga i plantejada com una seqüela directa del film de 1978, comptant amb el creador de l'original, John Carpenter, com a productor i, també com a l'original, autor de la banda sonora. El film és un slasher en tota regla situat 40 anys després de la pel·lícula original i centra el protagonisme en el personatge de Laurie Strode, única supervivent del film de 1978, que ha suposat el retorn d'una Jamie Lee Curtis en plena forma i que mostra una evolució respecte a l'anterior que evoca al del personatge de Sarah Connor a 'Terminator 2, el juicio final' respecte a l'anterior 'Terminator'. La proposta se centra en les ... Llegir més

Dos anys després de la seva fluixa segona pel·lícula, Secuestro, Mar Targarona canvia totalment de registre i ens proposa un drama històric basat en la real història del català Francesc Boix, un dels molts espanyols presoners al camp de concentració del títol que després va esdevenir clau en els judicis de Nuremberg contra els nazis per crims contra la humanitat. L'omnipresent Mario Casas, en un dels millors treballs de la seva filmografia, dóna vida al protagonista amb entrega i convicció, excepte en alguna escena puntual (la seva discussió final amb l'encarregat nazi de fotografia del camp resulta estranya tenint en compte el comportament de Boix al llarg del film). Com es pot comprovar en les fotografies reals que acompanyen els ... Llegir més

Després de la seva intensa i notable òpera prima, El desconocido, Dani de la Torre ens ofereix un altre gran film: una proposta d'època ambientada a la Barcelona dels anys 20', una situació i una temàtica que l'allunya de la resta de l'actual cinema espanyol. Una pel·lícula tan arriscada i diferent com rodona. Tot funciona a 'La sombra de la ley'; des d'un acuradíssim treball d'ambientació, vestuari, direcció artística i banda sonora, fins a la seva excel·lent factura tècnica amb una preciosa fotografia, un muntatge amb diversos moments brillants (el pla seqüència de l'arribada a l'Eden o l'impressionant travelling circular al voltant de la baralla al cotxe) així com uns efectes visuals que ens ofereixen unes imatges precioses d'una ... Llegir més

L'òpera prima de Jota Linares és una proposta íntima i intensa. El novell cineasta se'n surt en la seva doble faceta: guionista i director. El guió i tempo provoca que l'espectador no pugui distreure's en cap moment ja que, tot i el pròleg (on es troba a faltar més claredat en la participació d'un dels personatges clau de la trama, tot s'ha de dir), anem coneixent els detalls de la història a mesura que avança el metratge (excel·lent, per exemple, com coneixem la faceta personal del candidat: amb un perfil radiofònic mentre la protagonista va en taxi) i amb l'aparició de nous personatges. Com a director dota la pel·lícula d'un pols ferm, mesurant molt bé el ritme i aconseguint seqüències de gran intensitat, com la trobada de Virginia i ... Llegir més

El primer film del director Damien Chazelle allunyat de l'àmbit musical és una proposta que, tot i prou sòlida, no té la força de Whiplash ni la màgia de La la land, els seus dos anteriors, i oscaritzats, treballs. Ens trobem davant del biopic de Neil Armstrong (un Ryan Gosling contingut que desaprofita un gran personatge on es podria haver lluït molt més), el primer home que va caminar sobre la Lluna; centrat en els 9 anys que va durar la preparació de la missió de l'Apolo XI. El ritme de la pel·lícula és excessivament lent, especialment en el pròleg i això provoca, a part d'uns excessius 133 minuts totals de metratge, que l'espectador s'esgoti molt aviat. La tasca dels intèrprets tampoc no ajuda a despertar interés: tots correctes, ... Llegir més

La primera incursió de la directora Gracia Querejeta en el gènere de la comèdia és un autèntic fracàs. 'Ola de crímenes' resulta una proposta indigna dins de la seva  notable filmografia, amb títols tan aconseguits com 'Siete mesas de billar francés', '15 años y un día' o Felices 140, tots tres també protagonitzats per Maribel Verdú. Es tracta d'una esbojarrada comèdia rodada a l'estil de les comèdies espanyoles dels anys 80; uns personatges simples, plans, fàcils i d'evolució zero; gags repetitius i una trama realment pobre. Maribel Verdú repeteix un rol massa semblant al seu anterior film Sin rodeos, i tot i que l'acompanya un repartiment d'intèrprets prou solvents cap d'ells no desperta el més mínim interés: histriònica Juana Acosta, ... Llegir més

S'ha de reconèixer que Gaspar Noé és un cineasta arriscat, transgressor i fidel a si mateix. La inclassificable 'Climax' n'és un nou exemple. Una proposta aliena a la resta de cinema que veiem habitualment a la cartellera i que, com ja va fer en la llunyana i brillant 'Irreversible', deixa l'espectador en estat de xoc. Després d'una presentació dels personatges en diferents entrevistes a càmara, rodades com si fossin un video domèstic, assistim a l'inici de la festa durant la qual transcorrerà tota l'acció. És ben cert que en aquest primer tram (amb una factura tècnica, muntatge i fotografia, perfecta) les coreogràfies són una mica llargues i poden arribar a cansar l'espectador menys familiaritzat amb la dansa. Posteriorment, en petits ... Llegir més