Pàgina d’entrades

En aquest biopic, centrat en la darrera època d'aquest mític duet còmic de la història del cinema, el director Jon S. Baird denota i desprèn autèntic respecte i amor ja sigui pels seus il·lustres protagonistes com per la professió d'actuar, realitzant un excel·lent cant a l'amistat. El film resulta ja brillant des del principi; amb un pla seqüència que ens presenta els dos personatges, interpretats per dos actors en estat de gràcia John C. Reilly (Oliver Hardy) i especialment Steve Coogan (Stan Laurel), en pocs minuts coneixem les seves respectives personalitats, el seu estatus i estils de vida i assistim al fet que marcarà un abans i un després en la seva relació amb repercussions, 16 anys després, en la seva gira final que ocupa la ... Llegir més

'Escape room' aprofita la moda actual d'aquests jocs en grup per oferir-nos una proposta de terror convencional i sense originalitat però competent i efectiva que aconsegueix mantenir prou bé la tensió i resultar entretinguda assolint així el seu únic objectiu. Els sis desconeguts protagonistes tenen suficient personalitat, cadascú amb un rol clarament marcat, i química entre ells perquè la pel·lícula funcioni des del principi. Les diferents sales de l'escape room del títol estan prou aconseguides (potser la psicodèlica resulta fluixa en comparació amb la resta) per mantenir l'atenció de l'espectador. Els fans del gènere hi reconeixeran apunts de 'Cube', 'Saw' (sense la seva excessiva explicitat), 'La habitación de Fermat' (en una sala ... Llegir més

El debut de la superheroïna del títol és un film estàndard de presentació de personatge; descobriment d'identitat, assimilació i aprenentatge de poders/habilitats i consolidació moral amb peu al seu desenvolupament en futures entregues. Si acceptem aquestes premises tan bàsiques com necessàries en una pel·lícula de presentació, la proposta segueix la pauta al 100%. Brie Larson convenç en la pell de la protagonista i es veu perfectament recolzada per Samuel L. Jackson (que li roba tota l'atenció en les seqüències compartides), a més de la notable química entre els dos personatges assistim a una doble presentació: ja que 'Capitana Marvel' funciona també com l'origen d'un dels personatges més emblemàtics de l'univers Marvel: Nick Furia. És ... Llegir més

11 anys després de la brillant 'Gran Torino' (amb l'excepció de 'Golpe de efecto' al 2012) el veterà Clint Eastwood torna a situar-se davant de la càmara en, aquest sembla que sí, el seu comiat definitiu de la interpretació. Malauradament, veient el resultat, aquest retorn era totalment innecessari. L'actor repeteix un rol que li hem vist en masses ocasions i que no aporta res de nou; un home en la seva etapa crepuscular, solitari, desarrelat i amb greus problemes familiars. L'Eastwood cineasta recupera el pols darrera de la càmara. Després del seu anterior film 15:17 tren a París un dels pitjors títols de la seva excel·lent filmografia ens torna a oferir una proposta sòlida però el seu handicap és que resulta anacrònica; és una ... Llegir més

Després del drama històric 'Gernika' (2016), Koldo Serra torna a la línia de la seva òpera prima 'Bosque de sombras' (2006); canvia el bosc d'aquella a l'entorn urbà d'aquesta però recuperant-ne la intriga entorn comptats, però efectius, personatges. La història es desenvolupa en dos espais ben diferenciats. D'una banda l'interior del banc on es realitza l'atracament, precedit d'un pròleg en que es mostra la situació extrema que atravessa Raquel (sòlida Emma Suárez). A l'interior de la sucursal es donen els millors moments del metratge, gràcies especialment a Lola (una brutal Nathalie Poza en estat de gràcia), brillants els seus cara a cara amb Raquel, acompanyada per Jonan (creïble Hugo Silva). Paral·lelament a l'exterior assistim al ... Llegir més

El darrer treball de Robert Zemeckis és una proposta certamen diferent i arriscada. El seu punt de partida és original i descoloca l'espectador, al que li resulta difícil entrar en el codi del film. Un cop ja hi ha entrat, s'ha de deixar portar per aquest món imaginari que resulta Marwen; un reflex de la vida, des d'un punt de vista realment particular, del seu protagonista; un esforçat Steve Carrell que, tot i així, desaprofita un personatge força potent en la pell del qual molts altres intèrprets s'haguessin lluït. El guió és certament interessant (malgrat algun personatge important poc definit i algun altre que desapareix massa aviat tot i resultar important en la seva versió a Marwen) però el seu desenllaç, en certs moments, resulta ... Llegir més

El nou treball de Karyn Kusama és una pel·lícula aspra, dura i sense concessions; una història de venjança rodada amb un ritme tan programat com pausat, en un estil i format que evoca inevitablement al western. La clau del film és l'autèntic tour de force de la seva protagonista: immensa, irreconeixible (excel·lent el maquillatge no només seu sino de tot el repartiment) i omnipresent Nicole Kidman que, en el treball més extrem de la seva filmografia, ens ofereix un dels seus millors personatges en molts anys. Ella és l'epicentre d'una història narrada en muntatge paral·lel. D'una banda la recerca del fantasma del seu passat que ha reaparegut: per trobar-lo haurà de seguir el camí que la durà al retrobament, personatge a personatge ... Llegir més

El remake de l'anime homònim de 1993 és una proposta visualment potent, però un cop ens hem acostumat a l'espectacular recreació de Ciudad hierro ens trobem davant d'un film sense ànima. Notable l'esforç en la recreació del personatge del títol però no es pot dir el mateix dels personatges 'humans' que l'envolten: començant pel seu creador, un Christoph Waltz que resulta convincent en el seu rol de doctor però desconcertant en la seva faceta secreta, una Jennifer Connelly que demana més minuts de metratge per entendre el procés que l'ha dut fins a la seva situació actual i un Mahershala Ali que no convenç en rol de dolent de la història i demostra, una vegada més, que és un intèrpret estranyament sobrevalorat (oscar al millor secundari per ... Llegir més

'La clase de piano' és un film típic i tòpic d'originalitat zero. La història no aporta res de nou i el seu guió té diversos problemes: és absolutament previsible, en certs passatges repetitiu (que dilata excessivament el metratge final) i amb certes llacunes: el professor del protagonista en la seva infantesa apareix de sobte i no n'arribem a saber pràcticament res com tampoc queda clara la tragèdia i relació familiar del mentor. La trama no enganxa mínimament l'espectador i no hi ajuda el treball del seu trio protagonista: ni l'inexpressiu Jules Benchetrit (que en algunes seqüències sembla imitar al Matt Damon d' 'El indomable Will Hunting') ni els veterans Lambert Wilson (una interpretació massa indefinida i sense ànima) i Kristin ... Llegir més

Fa 2 anys Feliz día de tu muerte va ser tota una sorpresa de crítica i públic, un slasher realment entretingut que fusionava el terror i la comèdia i que es va convertir en un dels sleepers de la temporada. Ara arriba la seva continuació; inevitable pel seu èxit però a priori amb un plantejament francament arriscat de lligar tenint en compte el guió de l'anterior. El responsable de l'original, Christopher Landon, torna a escriure i dirigir la seqüela i se'n surt amb nota: tot i la seva dificultat, aconsegueix donar-li una nova volta transformant la pel·lícula de terror, amb diversos apunts de comèdia, que era l'original en una aventura 100% teen amb algun toc de terror puntual. El principi és tan desconcertant com interessant i atrapa ... Llegir més

4 anys després de Perdiendo el norte arriba la seva continuació; novament esbojarrada i divertida 'Perdiendo el este'. Julián López, el millor de l'original, repeteix ara com a protagonista absolut però aquesta exclusivitat li ve gran; la seva història, tot i que entretinguda, és el més fluix d'una comèdia en que triomfen els secundaris. Principalment un Miki Esparbé, com en l'anterior, absolutament hilarant, amb un Younes Bachir més assentat que en l'anterior, on resultava excessivament tòpic, i que provoca riures constants amb les seves particulars versions de frases fetes. En aquesta continuació se'ls afegeix un Edu Soto que si bé d'entrada resulta aliè al grup acaba incorporant-s'hi a la perfecció fins al punt que les escenes d'aquest ... Llegir més

Després d'una llarga trajectòria centrada en la comèdia gruixuda amb tocs escatològics  al costat del seu germà Bobby, Peter Farrelly debuta en solitari darrera de la càmara canviant totalment de registre i passant-se al gènere dramàtic amb aquesta seriosa 'Green Book' (la nominació a l'oscar a millor film és realment desmesurada) i el resultat és un film sòlid i competent tot i que fàcil i d'originalitat nul·la que desprèn la sensació de pel·lícula ja vista. El guió (també nominat) repeteix el patró d'una història vista en infinitat d'ocasions: dos personatges totalment antagònics es veuen obligats a conviure (en aquesta ocasió en un viatge per diferents estats de l'Amèrica profunda durant els anys 60' amb el conflicte racial de fons) i ... Llegir més