Pàgina d’entrades

Cesc Gay torna al cinema coral, estil a les seves anteriors 'En la ciudad' (2003) o 'Una pistola en cada mano' (2012), en aquest film format per cinc microrelats independents que giren al voltant del món de la parella; en que demostra, una vegada més, que, junt amb Fernando León de Aranoa, escriu els millors diàlegs de l' actual cinema espanyol. La primera història és, amb diferència, la millor de totes: un capítol liderat per una radiant Anna Castillo que resulta absolutament hilarant. En el segon, també molt encertat, destaca la química entre Antonio de la Torre i María León i potser és el que més es connecta amb l' actualitat social. El tercer suposa un trencament; és el més diferenciat ja que s' allunya del món de la parella i està ... Llegir més

92 anys després de l' adaptació cinematogràfica ianqui de la novel·la d' Erich Maria Remarque, ara ens arriba una nova adaptació de factura alemanya, escollida per l' Acadèmia del país per optar a l' oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa: una candidatura francament sòlida. El film està rodat amb una excel·lent factura visual: muntatge (amb alguns plans seqüència i posicions de càmara que evoquen a la recent, i també ambientada en el mateix conflicte, 1917), direcció artística, maquillatge i especialment una preciosa fotografia, així com també tècnica: so, efectes de so i visuals. La proposta narra els horrors de la Primera Guerra Mundial d' una manera hiperrealista, dura, crua i sense concessions a través d' un jove que s' ... Llegir més

El darrer film de Gina Prince-Bythewood és una pel·lícula perfecta, aconseguint una fita realment difícil: combinar un estil de cinema clàssic, propi de l' època daurada de Hollywood, amb el feminisme més actual. El pròleg ja ens avança el que ens espera: unes seqüències d' acció dures i sense concessions per donar pas a la mostra de l' estil de vida de les amazones ajoies, a través de la jove Nawi (excel·lent debut a la gran pantalla de Thuso Mbedu), una jove que començarà a entrenar-se per enrolar-se en les seves files (un tram que evoca al clàssic 'Espartaco') en que tindrà els bon consells d' Izogie (sòlida Lashana Lynch) sota l' atenta mirada de la dura Nanisca (brillant com sempre, Viola Davis), la general d' aquest escamot (que ... Llegir més

Tres anys després de la brillant Puñales por la espalda, un excel·lent homenatge a la cèlebre Agatha Christie, Rian Johnson torna a portar-nos un nou cas de l' inspector Benoit Blanc en que, tot i matenir l' estructura, intenta desmarcar-se de la seva predecessora amb un resultat francament decepcionant. Com en l' anterior, trobem un estoll d' intèrprets de luxe però, a diferència d' aquella, aquí pràcticament cap resulta creïble i aquest és un dels molts problemes del film: ja des del seu inici en que se'ns presenten els protagonistes, l' empatia i interés per tots ells resulta nul·la i la situació no millora quan es troben tots: són tan histriònics, exagerats i sobreactuats (anfitrió de la reunió que origina la trama inclòs) que no tan ... Llegir més

'Sintiéndolo mucho' és un retrat irregular i caòtic (com el mateix protagonista) mostrat en estructura cíclica (començant i acabant en la fatídica nit del Wizink Center de Madrid) de Joaquín Sabina, a mans d' un Fernando León de Aranoa que, estranyament, té massa protagonisme: la seva presència en masses escenes resulta tan prescindible com desafortunada: les millors reflexions de l' artista es produeixen directament a càmara (les cançons sobre desamor o si serà capaç d' escriure la cançó més preciosa del món). A diferència de la brillant i emocionant Eso que tú me das, sobre el malauradament desaparegut Pau Donés, aquí no assistim a una entrevista sino a un documental de manera que la presència de l' interlocutor no aporta res. Rodat ... Llegir més

L' adaptació cinematogràfica de la novel·la d' Emma Donoghue és una proposta sòlida i interessant, ja des del seu plantejament: el seu pròleg és certament desconcertant, arriscat i valent abans de donar pas a la història del film, tancant-se el cercle en l' epíleg final. 'El prodigio' destaca per la seva factura visual; aconseguits el seu vestuari i direcció artística, un muntatge amb uns interessants tirs de càmara, una envolvent banda sonora (obra del compositor Mathew Herbert) i especialment una preciosa fotografia. La seva omnipresent protagonista sosté tota la pel·lícula; una Florence Pugh, canviant radicalment de registre respecte a la recent No te preocupes querida, que demostra que, tot i la seva joventut, és una actriu tot ... Llegir més

Malauradament no coneixerem mai quin era el guió inicial per aquesta seqüela ja que la desgraciada mort de Chadwick Boseman va obligar a reescriure la història, amb un resultat final força decepcionant i que està lluny de la seva excel·lent predecessora Black Panther. El pròleg és francament emotiu; amb el funeral del protagonista i un, excepcionalment, logo unificat. Passat aquest homenatge pòstum i perquè quedi clarament diferenciat transcorre un any per donar pas a l' acció. El film continua el procès de feminització del MCU: si a les primeres fases els superherois eren majoritàriament masculins, només amb l' excepció de Viuda Negra i Capitana Marvel, en la darrera fase s' està invertint la tendència amb aquest nou Black Panther, que ... Llegir més

L' òpera prima d' Avelina Prat és un simple train de vie de la vida de diversos personatges que no aporta absolutament res: el resultat és una pel·lícula inoqua i avorrida que l' únic que desperta és indiferència. El principal problema de la proposta és el seu guió. Ens trobem dins de la història in media res; enmig del conflicte sense saber com ha començat (una simple trucada telefònica per posar en antecedents l' espectador és massa simple), a més quan més coneixem a Alfredo (correcte, com casi sempre, Karra Elejalde) i la seva quadriculada personalitat menys creïble resulta que hagi acollit de bones a primeres al personatge del títol (veraç Ivan Barnev), igualment d' incongrüent resulta la reacció de la seva filla, Luisa (plana ... Llegir més

El debut a Hollywood del cineasta danès Tobias Lindholm és una thriller interessant narrat amb un tempo excessivament pausat i que, tot i la seva premisa argumental, no conté cap tipus de violència: tota la trama es construeix en pauses, mirades  i intuïcions narrades amb un ritme massa lent que acaba provocant el cansament i avorriment de l' espectador, el qual acaba desconnectant i perdent el seu interès. El guió transcorre en dues línies paral·leles. D' una banda l' arribada de Cullen (contingut Eddie Redmayne) al nou hospital i la seva relació amb Amy (convincent, com sempre, Jessica Chastain), que té els seus particulars problemes. La presentació dels personatges és lenta i el film triga molt en arrencar (de fet, no arribar a ... Llegir més

Fa 2 anys Enola Holmes va ser una entretinguda carta de presentació per a la germana petita del mític i literari detectiu Sherlock Holmes. El film va consolidar el personatge protagonista i ens deixava amb ganes de veure'n una nova aventura junt al seu germà. Aquesta seqüela compleix aquell desig. El film, a més del to marcadament feminista de l' original, manté l' excel·lent treball d' ambientació (vestuari i direcció artística) i la solida factura tècnica (muntatge i fotografia) així com la preciosa banda sonora (obra del mateix compositor de l' original, Daniel Pemberton) de la seva predecessora i igualment el seu ritme i tempo que mantenen l' acció constant i no permeten que l' espectador pugui desconnectar de la trama en cap moment, ... Llegir més

Álex de la Iglesia ha trigat cinc anys en tornar al cinema després de la notable Perfectos desconocidos i ho ha fet amb un doblet francament desafortunat: si fa uns mesos estrenava la fallida Veneciafrenia, ara arriba aquesta, també dolenta, 'El cuarto pasajero'; probablement els dos films més pobres de la seva filmografia. Amb una premisa molt semblant a la recent i, aquella sí, aconseguida Con quién viajas, el cineasta construeix un guió amb un quartet protagonista que no té la més mínima química: Alberto San Juan, en un rol en el que l' hem vist en masses ocasions i en que ja comença a estar encasellat; Blanca Suárez, que sense fer res de l' altre món en té prou per ser el millor del repartiment amb diferència; Ernesto Alterio, massa ... Llegir més

L' òpera prima de Zach Cregger és una proposta de terror sense cap originalitat però que en moments puntuals aconsegueix crear força tensió. Malauradament té un problema important: quan aconsegueix arribar al punt màxim d' adrenalina es produeix un tall abrupte (passa en tres ocasions) que desmonta tot allò aconseguit. El guió, obra del mateix director, està dividit en tres blocs. En el primer coneixem a la protagonista (una entregada Georgina Campbell) i és el millor de tots: ens trobem davant d' un fragment realista en que la tensió es palpable i s' accentua en descobrir el nou espai de la casa on comença l' acció, tram rodat amb una notable factura tècnica que aconsegueix crear una angoixant atmosfera. Desgraciadament en el punt més ... Llegir més