Pàgina d’entrades

'El practicante' és un thriller psicològic de manual: no aporta res al gènere i es tracta d'un film típic i tòpic sense cap credibilitat que frega la sèrie B. L'arrencada mostra bé tant el caràcter d'Ángel (un Mario Casas del que s'ha de destacar l'esforç per resultar creïble sobre la cadira de rodes però que alhora resulta impassible i pla) i la relació que manté amb Vane (fràgil Déborah François). Però després d'una bona presentació de personatges i situació es produeix un trencament ràpid i precipitat que altera l'estat de la parella. A partir d'aquí, l'actitud d'ell és tòpica i previsible i els fets s'encadenen sense cap sorpresa. Les accions es van succeïnt de manera forçada i ràpida quasi sense explicació (el trencament, el nou ... Llegir més

5 anys després d' 'El cuento de los cuentos', el cineasta Matteo Garronne torna al món dels contes amb una nova versió del clàssic 'Pinocho', una proposta preciosa a nivell visual però, malauradament, sense ànima. Ens trobem davant d'un film amb una producció realment excel·lent: acuradíssims el vestuari i la direcció artística, una lluminosa fotografia, un maquillatge que humanitza diferents espècies animals en diversos personatges (destacant especialment el ximpanzé), tot envoltat per una preciosa banda sonora, obra de Dario Marianelli, i amb algunes imatges realment potents (especialment en la seqüència de les marionetes o en el castell de jocs infantils). Però aquest gran esforç a nivell formal perd tot el seu valor com a ... Llegir més

El trasllat a la gran pantalla de la novel·la de Donald Roy Pollock és una obra dura i incòmoda que aconsegueix mantenir tota l' atenció i interés de l'espectador malgrat que cada personatge que apareix acaba sent més sòrdid que l'anterior. El primer tram del film ja ens presenta uns personatges destructius que porten la seva devoció per Déu fins a l'extrem i l'obsessió, fet que els obliga a cometre autèntiques atrocitats. S'ha de destacar el treball del seu entregat repartiment de cares conegudes però no estrelles. Passat aquest bloc, amb el salt temporal del seu protagonista Arvin (un Tom Holland en el millor treball de la seva filmografia), podríem pensar que les coses aniran millor però res més lluny de la realitat. Com assenyala el ... Llegir més

Cinc anys després de la interessant proposta d'animació 'Anomalisa', Charlie Kaufman torna a l'acció real amb aquesta 'Estoy pensando en dejarlo'; un film, tan desconcertant com hipnòtic, que requereix més d'un visionat per captar tots els seus detalls i matitzos. L'arrencada és magistral: un viatge en cotxe de la parella protagonista (entregada JessieBuckley i apàtic Jesse Plemons) en que podem observar un dels trets més destacats del film: el seu excel·lent muntatge amb una composició de plans certament brillant. Durant el trajecte la parella conversa sobre diversos temes (bloc que evoca inevitablement al cinema del mestre Woody Allen) que s'alternen amb les reflexions interiors d'ella. El final del seu destí és la casa dels pares ... Llegir més

Una dècada després, Achero Mañas torna a la direcció amb una proposta tan senzilla com emotiva: una atípica road movie que s'acaba convertint en tot un cant a la vida. El film té dos grans pilars sobre els que se sustenta tot el projecte: el guió i la seva parella protagonista. El seu guió resulta mil·limètric i funciona amb la precisió d'un rellotge. Lluny de buscar la llàgrima fàcil (que, si tenim en compte el desencadenant de la trama, podria haver estat així), ens trobem davant d'una proposta intel·ligent que està perfectament equilibrada, combinant el drama del conjunt amb encertats apunts còmics que acompanyen l'espectador al llarg de tot el film, i que està farcida de diàlegs absolutament brillants. D'altra banda s'ha de destacar ... Llegir més

L'òpera prima d'Ángeles Reiné és una esbojarrada comèdia d'embolic absolutament fallida. Es tracta de la pel·lícula pòstuma de Rosa Maria Sardà i, malauradament, l'actriu mereixia un comiat molt més digne. Res funciona en aquesta proposta principalment pel seu guió; vol abarcar molt, massa, i això provoca que se superposin excessives subtrames, la majoria de les quals queden mal resoltes i amb masses interrogants pendents, i personatges, molts dels quals resulten buits i els seus respectius orígens i motivacions inexplicats. Hi ha química entre els personatges que volen sortir del 'ropero' (una correcta Rosa Maria Sardà i una Verónica Forqué fent, una vegada més, de Verónica Forqué en un rol en el que s'ha mantingut durant pràcticament ... Llegir més

L'òpera prima del tàndem format per Gerard Bush i Christopher Renz és una proposta certament intensa. El film atrapa ja l'espectador des dels crèdits inicials, rodats en un pla seqüència realment potent. A partir d'aquí seguim les desgràcies de la seva protagonista Verónica (excel·lent Janelle Monáe), una esclava d'una casa confederada en plena Guerra de Secessió Americana. D'una factura visual brillant (precioses la fotografia i la banda sonora) aquest tram és realment dur. Posteriorment es produeix un salt temporal fins als nostres dies que descol·loca l'espectador. Durant aquest bloc (potser excessivament dilatat) els detalls resulten claus; petits indicis que indiquen que el racisme no s'ha erradicat; és plenament latent, tot i que ... Llegir més

L'òpera prima de David Galán és una proposta realment 'friki', en el bon sentit de la paraula. El guió segueix la línia de la magistral 'Seven' (fins i tot en un moment puntual Jorge hi fa una referència directa) amb la que té diversos, molts, punts en comú: la relació entre el recent arribat inspector (fluix i inexpressiu Javier Rey) i el veterà a punt de jubilar-se (Antonio Resines en la seva línia habitual), la insistent pluja durant pràcticament tot el film, els diferents escenaris dels crims, com fins i tot un porta a un altre, la recerca d'informació en una font alternativa, la relació del veterà amb altres companys de la comissaria, la descripció que fa el dolent de les seves víctimes... Però si en aquella la pauta eren els set ... Llegir més

El film del grup de jove superherois es desenvolupa en els cànons arquetípics d'un film de presentació de personatges que obre la porta a una nova franquícia. Tot i que la intenció és tan bona com interessant, donar una visió al gènere de superherois molt més fosca i terrorífica de l'habitual, el resultat final resulta alarmantment pobre. La situació del quintet protagonista, reclòs en un 'centre especial' recorda al clàssic juvenil dels 80' 'El club de los cinco', en que cinc adolescents tancats en un institut trobaven el sentit a les seves respectives vides. Cadascun d'ells ha de fer front a les seves pors i traumes, mentre anem descobrint els seus poders, sota la supervisió de la doctora Reyes (apàtica Alice Braga), aquí tenim un greu ... Llegir més

La nova proposta de Christopher Nolan té molts punts en comú amb el seu film més premiat i aplaudit (amb permís d' 'El caballero oscuro') 'Origen'. Igual que aquella té un pròleg potent, aquí la intensa seqüència de l'òpera, però després també té els seus mateixos problemes: novament un guió amb masses subtrames que acaba provocant que l'espectador es perdi i finalment decideixi limitar-se a gaudir de l'espectacular treball visual, així com el mal endèmic de pràcticament tota la filmografia del seu director; un metratge realment excessiu, en aquest cas 150 minuts, que deixa l'espectador totalment esgotat. Com aquella, 'Tenet' té una factura tècnica perfecta; so, efectos de so, efectes visuals i sobretot muntatge brillants, però a ... Llegir més

El nou treball de la cineasta Icíar Bollaín és una proposta molt sòlida però, malauradament, descompensada: hi ha una gran diferència entre la primera meitat del metratge i la segona, marcant el canvi la brillant seqüència en que la Rosa del títol (convincent, una vegada més, Candela Peña però desaprofitant un personatge en el que podria haver-se lluït més) explica als seus germans (correcta Nathalie Poza i sobreactuat Sergi López) l'autèntica raó de ser de la boda. El primer tram del film resulta excessiu: la presentació de la vida de Rosa i el seu entorn, ja sigui familiar, laboral o de parella, amb les seves estressants circumstàncies és exagerat amb certs punts d'histrionisme que li resten veracitat. Posteriorment, el trasllat de ... Llegir més

Després de l'èxit de taquilla de Padre no hay más que uno Santiago Segura repeteix la fòrmula en aquesta continuació que manté intactes els tics de l'original. Era molt millor la incapacitat del seu protagonista a l'hora de fer-se càrrec dels seus fills de l'anterior, el pròleg d'aquesta seqüela en que el trobem convertit en un pare plenament capaç desquadra totalment. A part d'aquesta variació, i la futura arribada d'un nou membre a la família, pocs són els canvis: els seus fills mantenen la seva personalitat i problemes. Sara, l'adolescent, resulta força ridícula; Carlota, la responsable, manté intacte el seu rol de ser el seny de la família; l'obsessió de Rocío és massa repetitiva; Paula resulta la millor amb diferència, mentre que ... Llegir més