Pàgina d’entrades

L'òpera prima de Lluís Danés és una proposta interessant i tècnicament realment tan arriscada com treballada. Tots els escenaris estan recreats del no res en un brillant exercici de direcció artística, acompanyada per uns aconseguits vestuari i maquillatge. A més el film està rodat en gran part en blanc-i-negre, amb l'excepció d'unes escenes concretes en que hi ha color i un vermell que en moments puntuals està insertat en el blanc-i-negre per ressaltar certs apunts de tensió. La pel·lícula reflexa molt bé la Barcelona de principi del segle XX, amb l'abisme entre classes socials i com una serveix als capricis de l'altra, com descobrim a partir del cas del cèlebre personatge del títol, Enriqueta Martí: personatge de l'imaginari de la ... Llegir més

Cesc Gay trasllada a la gran pantalla el seu debut com a dramaturg 'Els veïns de dalt' i el resultat és una àcida i divertida comèdia que manté l'essència i vida que el muntatge tenia sobre els escenaris. Un únic espai, el pis d'una parella, i només quatre personatges: els amfitrions Julio (Javier Cámara, el millor del repartiment i que es torna a lluïr a les ordres del director com a Truman) i Ana (una intermitent Griselda Siciliani), i els convidats: Salva (correcte Alberto Sanjuan) i Laura (Belén Cuesta, la més fluixa del quartet) són suficients per desenvolupar un guió intens, ple de diàlegs brillants, una especialitat del cineasta, que atrapa l'espectador des del principi; ja abans de que comenci el sopar, només amb la presentació ... Llegir més

La filmografia de Ron Howard és força eclèctica tot i que el drama sempre ha estat el seu gènere preferit. En aquest treball hi torna, adaptant a la gran pantalla l'autobiografia homònima del protagonista del film; J.D. Vance (probablement el gran problema del film, ja que ni Oswen Asztalos en la seva etapa infantil ni Gabriel Basso, ja adult, desperten la més mínima empatia i resulten igual d'inexpressius). El film narra la duríssima infantesa de J.D, marcada per dues figures femenines realment potents: la seva mare, representant tot allò que no s'ha de fer, i la seva àvia, salvant-lo literalment del desastre i inculcant-li els valors que acaben forjant la seva personalitat i caràcter. Els dos personatges estan interpretats, ... Llegir més

Dos anys després de la brillant Campeones (de la que en recupera tres membres de l'equip protagonista), Javier Fesser torna al surrealisme de la seva recordada 'El milagro de P. Tinto'. El film es divideix en quatre històries que es van relacionant entre elles. La primera, la de 'rayito' que serveix de pròleg abans dels crèdits inicials, és la més fluixa però posteriorment arriba la segona, la de Bermejo (molt convincent Chani Martín), que resulta, sense cap dubte, la millor de totes. El protagonista pateix tot tipus de misèries que li fan trontollar el seu estricte i metòdic estil de vida des de que es produeix la troba amb un personatge del seu passat (la factura tècnica d'aquesta seqüència és certament excel·lent) i ens ofereix alguns ... Llegir més

L'òpera prima de Remi Weekes és una proposta de terror que en el subènere de cases encantades/posseïdes no aporta res de nou però al que el rerefons social dels refugiats i la immigració li dóna un aire certament interessant. La parella protagonista, sòlidament interpretada per Sope Dirisu i Wumi Mosaku, està formada per dos refugiats sudanís que arriben a Anglaterra després de viure un infern en alta mar on perden la seva filla. Un cop a Londres, els serveis socials els hi otorguen la seva nova vivenda, la casa del títol, on ben aviat descobreixen unes terrorífiques presències que els hi recorden el seu propi infern personal al que s'ha de sumar la seva integració: mentre ell està encantat amb la seva nova vida i té la voluntat de ... Llegir més

8 anys després del seu darrer film, 'Quiero ser un Thunder', el director John Whitesell torna al cinema i ho fa jugant sobre segur: 'Amor de calendario' és una comèdia romàntica de manual que segueix pas a pas la pauta arquetípica del gènere sense apartar-se'n en cap moment i malgrat tot la proposta funciona. La trama és cíclica: comença durant les festes nadalenques que passa la seva parella protagonista (uns Emma Roberts i Luke Bracey sense massa química) i es desenvolupa durant l'any següent fins al proper Nadal. Durant aquest període de temps, Sloane i Jackson comparteixen totes les festes oficials del calendari (en una relació que evoca, i molt, una de les joies del gènere: 'Cuando a Harry encontró a Sally', dirigida per Rob Reiner ... Llegir més

Continua l'allau de remakes dels clàssics d'animació de Disney, que es poden classificar en dues línies: els que es limiten a reproduïr el film en acció real (com ara 'El libro de la selva', La Bella y la Bestia, Aladdín o 'El rey león') o els que van més enllà i reinventen l'original (Dumbo o Maléfica, per exemple). 'Mulán' s'inscriu en el segon grup. La pel·lícula presenta, estrany tractant-se d'una proposta vinguda de Hollywood, un tempo i estil propis del cinema oriental molt adient als protagonistes i a la història: una grata sorpresa. Encertadament sense cap número musical que distregui l'espectador de la trama (com ocorria per exemple a la fallida 'Aladdín'), la proposta té una factura visual exquisita: una preciosa fotografia i ... Llegir més

Els remakes acostumen a ser una mala idea ja que difícilment superen el film original (amb algunes puntuals excepcions), però que l'autor de l'original sigui Alfred Hitchcock hauria de ser ja dissuasori. Malgrat tot aquesta nova versió ha arribat a la pantalla i no guanya cap comparació amb la pel·lícula dirigida pel mestre del suspens l'any 1940. El més destacat de la proposta és la seva factura tècnica, preciosa la fotografia, i el seu acurat treball d'ambientació: excel·lents el seu vestuari i direcció artística. La història està estructurada en tres actes perfectament diferenciats, com si el director volgués provar tres gèneres diferents. Un primer purament romàntic en que es produeix la trobada de la parella protagonista (una Lily ... Llegir més

El segon film de David Victori és un thriller intens però irregular. Ja els crèdits inicials marquen l'estil amb que està rodada la proposta: càmara a l'espatlla durant bona part del metratge i un interessant muntatge de so. El primer tram del film és lent i avorrit i resulta força difícil que l'espectador s'interessi excessivament en la trama que s'inicia amb la trobada entre Dani (correcte Mario Casas) i Mila (fluixa Milena Smit) al bar. Ja al carrer la seva aventura junts comença de manera forçada i poc veraç fins a la botiga. La situació continua fins al pis on té lloc el fet desencadenant de l'infern en que es convertirà aquesta nit per al protagonista. Si bé l'inici del fet tampoc es resol de manera massa creïble, un contundent gir ... Llegir més

Tres anys després del seu debut darrera de la càmara amb la interessant Molly's game, el reputat guionista Aaron Sorkin es consagra amb aquest film, basat en un dels judicis més polèmics de la història d'EEUU, que resulta una autèntica obra mestra. Sorkin ens torna l'essència del drama judicial amb la proposta més intensa i aconseguida d'aquest subgènere en anys. La història t'atrapa des del principi i manté l'absoluta tensió i atenció de l'espectador durant tot el procès (tot el film transcorre durant el judici, ja sigui a la sala o en el que succeeix fora, amb alguns flashbacks que reforcen els fets) gràcies a un guió sensacional, amb un ritme i tempo perfectes, farcit de diàlegs absolutament brillants i els justos tocs d'humor. La ... Llegir més

El cineasta Steven Brill dirigeix per sisè cop a Adam Sandler però aquesta nova col·laboració entre tots dos és el seu pitjor film amb diferència. Ens trobem davant d'un autèntic despropòsit en que absolutament res té el més mínim sentit. Ja des del seu protagonista, un histriònic Sandler que s'esforça en semideformar l'expressió del seu personatge, sense despertar la més mínima empatia ni interés. Al seu voltant graviten diferents personatges que competeixen per veure quin resulta més ridícul. Malgrat tot, sorprèn que s'hagin prestat a participar-hi, encara que la majoria en forma de cameos, gran quantitat d'estrelles (la majoria de les quals en hores baixes, tot s'ha de dir) com Ben Stiller, Ray Liotta, Steve Buscemi, Roy Schneider, ... Llegir més

Després del seu debut amb la minimalista Amar (2017) Esteban Crespo torna a la direcció amb una proposta de gran pressupost que imita, sense amagar-ho ni dissimular-ho en cap moment, les superproduccions de Hollywood i aquest és precisament el seu gran handicap: no resulta creïble. El punt de partida del guió i la trama principal tenen cert interés però queden massa difuminats: molts personatges que formen part de l'odissea del protagonista (un Raúl Arévalo absolutament impassible que només té dos bons moments en tot el metratge: el cara a cara amb el general a Black Beach, estrany que un paratge tan intrascendent dins de la història doni títol al film, i la seva trobada amb Calixto) necessiten més profunditat, la seva vinculació amb el ... Llegir més