Pàgina d’entrades

'Casi imposible' és una esbojarrada comèdia estàndard que té un gran problema: la seva indefinició. El film està fraccionat en dues parts ben diferenciades: una primera, la més llarga, que és una comèdia típica i tòpica que mescla algunes situacions realment hilarants (l'atac terrorista, les converses entre Fred i l'agent M) amb d'altres més aviat pobres (la nit a París), mentre que en el seu tram final, el millor amb diferència, es posa seria i es converteix en una sàtira de la política actual (algunes crítiques són realment punyents i encertades). Aquest desdoblament provoca una sensació estranya; massa contrast entre els dos trams, es troba a faltar un major equilibri durant tot, excessius 120 minuts, el metratge. La base de la ... Llegir més

L'òpera prima de Chris Addison és una comèdia típica i tòpica dins del gènere, no aporta res de nou ni ho necessita: el seu únic propòsit és entretenir i que l'espectador desconnecti durant els seus ajustats 94 minuts i ho aconsegueix. La clau del film és la notable química que desprèn la seva antagònica parella protagonista: d'una banda el toc glamurós que aporta Anne Hathaway (que malauradament no es prodiga excessivament en un gènere en que es desenvolupa força bé) i el toc escatològic i gruixit a càrrec de Rebel Wilson (una autèntica especialista). És ben cert que la proposta fluixeja en alguns moments (el lavabo de l'avió o la recreació en 'el senyor dels anells') però també ho és que té gags realment hilarants (l'entrenament o el ... Llegir més

Després del dessolador final plantejat a Vengadores, Infinity War era realment difícil resoldre la història, però s'ha de reconèixer que els germans Russo se n'han sortit i amb nota. Si bé és ben cert que el pròleg en que veiem les conseqüències del film anterior és potser el més fluix amb diferència i s'hi recrea excessivament dilatant el metratge final del film fins als 181 minuts, un cop apareix la possible solució per derrotar Thanos assistim a un interessant repàs per pràcticament tota la filmografia dels darrers 10 anys de l'univers Marvel; un exercici de guió tan arriscat com, certament, interessant. En aquest segon capítol d'una mateixa pel·lícula, prenen més pes els superherois que van quedar més difuminats a l'anterior com són ... Llegir més

'Lo dejo cuando quiera' és una esbojarrada comèdia, típica i tòpica; una més. El seu guió, realment absurd, és el de menys: només resulta una excusa per encadenar un sèrie de gags simples i, en la seva gran majoria, desafortunats. El trio protagonista no convenç ni resulta creïble en cap moment. Un fluix David Verdaguer, l'histriònic Carlos Santos i un Ernesto Sevilla que fa el que pot però no pot evitar el desgavell; els seus són els millors moments del metratge, amb permís de la irrupció de la hilarant Miren Ibarguren que amb la jove Mero González equilibra el trio fins a convertir-lo en quintet, amb el que la proposta guanya molt però sense arribar a salvar-se. Al seu voltant graviten una sèrie de personatges desdibuixats: la dona de ... Llegir més

Hollywood porta anys intentant repetir el boom que va suposar la franquícia 'Crepúsculo', adaptació de la saga literària juvenil de l'autora Stephanie Meyer, i després de diversos intents que no han acabat d'arrelar sembla que ara sí, l'òpera prima de la cineasta Jenny Gage, aquesta 'After', novament una adaptació literària teen; en aquest cas de la sèrie de novel·les d'Anna Todd, finalment sembla que ja tenim el relleu de la història romàntica d'humans, vampirs i licàntrops: un film de i per a adolescents que apunta a triomf a taquilla i a donar pas a una nova, i molt rentable, franquícia. Hem de ser molt conscients del que ens trobarem; una història d'amor adolescent de manual que no s'aparta en cap moment del tòpic del gènere i que no ... Llegir més

4 anys després de la seva òpera prima, la convencional El regalo, l'actor Joel Edgerton es torna a posar darrera de la càmara per adaptar la novel·la homònima de l'autor Garrard Conley sobre el personatge real Jared Eamons, interpretat per Lucas Hedge (nominat al Globus d'Or per aquest film) que no està a l'alçada de la història amb una interpretació totalment plana (en la línia dels seus treballs a Manchester frente al mar, Lady Bird,  Tres anuncios en las afueras i El regreso de Ben) desaprofitant una gran oportunitat de lluïr-se. Afortunadament, al seu voltant tenim una sèrie de secundaris de luxe; una sòlida Nicole Kidman (en un radical canvi de registre respecte a la recent Destroyer) i un Russell Crowe brillant (que està ... Llegir més

Dins la línia, excessiva tot s'ha de dir, de Disney d'adaptar els seus clàssics d'animació a acció real arriba el torn de 'Dumbo' (1941) i l'elecció de Tim Burton com a director resulta idònia, la seva filmografia està farcida de personatges curiosos i força aliens a la societat, i la història del petit elefant hi encaixa a la perfecció. L'estil propi del cineasta està present en tot el metratge; una estètica acuradíssima (vestuari i direcció artística), una excel·lent fotografia i una preciosa banda sonora obra del seu inseparable compositor Danny Elfman sense oblidar els homenatges a l'original; el tren inicial que serveix de presentació dels personatges que formen la família del circ de Max Medici o la seqüència de les bombolles, ... Llegir més

30 anys després d' 'El cementerio viviente', que va dirigir Mary Lambert i que va arribar a tenir una oblidable continuació, ara ens arriba una nova versió de la novel·la del prolífic autor i mestre del gènere de terror Stephen King. Aquest remake és una proposta rodona on tot funciona. Partint d'un plantejament propi del gènere, família que arriba a una nova llar ubicada en un petit poblet on ben aviat descobriran que hi ha alguna cosa misteriosa (visualment potent i desaprofitada la imatge de la processó infantil). Tant Jason Clarke com Amy Seimetz, el matrimoni protagonista, desprenen prou credibilitat i realisme com per despertar una immeditata empatia en l'espectador que des del principi entra en la història mantenint-hi l'interés ... Llegir més

'Asher' és un film força tòpic i no aporta res de nou; relata la retirada del seu protagonista en la seva època crepuscular, un antic agent del Mossad israelí que sobreviu guanyant-se la vida com assassí a sou. Vol posar fi a la seva feina però, com sempre, es veurà obligat a acceptar un últim encàrrec que es convertirà en una qüestió personal. El film té dos greus problemes. D'una banda un guió que a més de pobre i típic està farcit d'errors importants ja sigui pel desenllaç de certes subtrames, moltes escenes rodades de manera molt forçada i diverses actuacions d'alguns personatges que no tenen cap lògica ni sentit. L'altra és el seu protagonista, Ron Pearlman s'enfronta al seu primer rol de personatge central i no està a l'alçada. ... Llegir més

Després de la seva sobrevalorada (i sorprenentment oscaritzada) òpera prima Déjame salir, Jordan Peele ens porta una altra obra de terror pretenciosa però realment buida, típica i sense cap originalitat. Resulta inevitable que el film ens evoqui altres propostes del gènere com 'Los extraños' (l'arribada dels personatges vestits de vermell), 'Funny Games' (el clima claustrofòbic d'escenes puntuals) o 'La invitación' (la globalitat dels fets) però no està a l'alçada de cap d'elles. El seu gran problema és la nul·la empatia i interés que desperta la família protagonista, malgrat l'entregat esforç de Lupita Nyong'o que no aconsegueix salvar la pel·lícula, ni tampoc els seus amics, aquests blancs, que tampoc resulten personatges creïbles, ... Llegir més

El darrer treball de Pedro Almodóvar és una autobiografia encoberta. És el seu projecte més intimista i personal i alhora el més contingut de la seva dilatada filmografia. Seguint 100% el seu estil estètic (una direcció artística i vestuari amb una gamma de colors molt marcats, reforçats per un excel·lent treball de fotografia) i amb el seu fidel compositor Alberto Iglesias, el cineasta fa un repàs a la seva vida a través del seu alter ego en la ficció: un Antonio Banderas brillant en un treball extremadament difícil, interpretar al director (reconeixible perfectament en moltes ocasions) sense ser ell directament. Al seu costat també resulten molt convincents Asier Etxeandia (brutal la seqüència del monòleg), Leonardo Sbaraglia (que amb ... Llegir més

En aquest biopic, centrat en la darrera època d'aquest mític duet còmic de la història del cinema, el director Jon S. Baird denota i desprèn autèntic respecte i amor ja sigui pels seus il·lustres protagonistes com per la professió d'actuar, realitzant un excel·lent cant a l'amistat. El film resulta ja brillant des del principi; amb un pla seqüència que ens presenta els dos personatges, interpretats per dos actors en estat de gràcia John C. Reilly (Oliver Hardy) i especialment Steve Coogan (Stan Laurel), en pocs minuts coneixem les seves respectives personalitats, el seu estatus i estils de vida i assistim al fet que marcarà un abans i un després en la seva relació amb repercussions, 16 anys després, en la seva gira final que ocupa la ... Llegir més