Pàgina d’entrades

El tercer film escrit i dirigit per Florian Gottschick és una comèdia fresca i sense pretensions que aconsegueix mantenir l'atenció de l'espectador en el conflicte que s'estableix entre els quatre protagonistes com a conseqüència del seu experiment, alternant perfectament la comèdia, el drama i la reflexió. El guió dóna un gir només començar el film que descol·loca l'espectador i que l'obliga a no perdre l'atenció sobre el que ha passat abans de la reunió del quartet. A partir d'aquí coneixem que els hi ha dut i les seves repercussions. Els fets provoquen que aflorin les personalitats reals de cadascú i els seus sentiments més amagats: Ben, el més sensible (creïble Louis Nitsche); Maria, la més racional (sòlida Paula Kalenberg); Nils, ... Llegir més

Hi ha cineastes que tenen un segell propi i abans de veure un film seu ja saps perfectament que et trobaràs. Pedro Almodóvar és un d'ells i en aquest film repeteix tots els seus elements característics. El títol hauria d'haver estat 'Historias paralelas' ja que es desenvolupa en dues trames: d'una banda el drama dels dos personatges del títol (amb un inici excessivament precipitat i forçat ja que amb tres simples flashforwards se situa directament al desencadenant de l'acció) i per l'altra la fossa (que converteix 'Madres paralelas' en el film més reivindicatiu i polític del cineasta amb el seu al·legat a favor de la memòria històrica) però aquesta segona trama no aporta res a la principal i resulta certament prescindible en el conflicte ... Llegir més

Amb el trasllat a la gran pantalla de la novel·la de Javier Cercas, el cineasta Daniel Monzón recupera el 'cine quinqui', que va tenir la seva màxima expressió a la dècada dels 80', donant com a resultat el millor film de la seva filmografia, junt a la multipremiada 'Celda 211'. El film segueix a Nacho, alies 'Gafitas' (creïble Marcos Ruiz), un adolescent marginat que troba el seu lloc quan s'enamora de Tere (magnètica Begoña Vargas) i entra en contacte amb una banda de delinqüents liderada per Zarco (sòlid Chechu Salgado), que el porta a la zona més fosca de la seva Girona natal. S'ha de destacar l'excel·lent i acurat treball d'ambientació, especialment el vestuari i direcció artística, que reflexa de manera notable l'època en que ... Llegir més

El trasllat a la gran pantalla de la col·lecció de novel·les d'Elisabet Benavent és una proposta simple, fàcil, previsible i sense cap tipus d'originalitat, en la línia dels dos anteriors films de la seva directora, Juana Macías: Embarazados i Bajo el mismo techo. A part que l'argument és de manual de comèdia romàntica juvenil, el seu gran handicap és la seva parella protagonista: María Valverde no transmet res i les seves constants apel·lacions directes a càmara són repetitives i absolutament prescindibles, mentre que Álex González, una vegada més, denota la seva nul·la expressió, fet que, evidentment, provoca una química inexistent. Al seu voltant graviten les dues amigues de la protagonista; Susana Abaitua (el descobriment de Loco por ... Llegir més

El cineasta Paul Verhoeven sempre ha tingut tendència a la provocació al llarg de tota la seva trajectòria però en aquesta ocasió és absolutament gratuïta i sense sentit, donant com a resultat la pitjor pel·lícula amb diferència de la seva filmografia. Res funciona en aquest film. D'entrada el seu plantejament visual, direcció artística i vestuari, resulta artificiós i poc treballant sense resultar creïble en cap moment. La trama és realment pobre; la història del personatge del títol (apàtica Virginie Efira) no desperta cap interés en l'espectador, fet al que s'han de sumar les visions místiques que pateix, absolutament ridícules, i que acaben d'allunyar la mínima atenció de l'espectador. A més, la història que desencadenarà el ... Llegir més

5 anys després del seu debut amb 100 metros, Marcel Barrena ens presenta una altra història real, ara molt més ambiciosa: la tragèdia humanitària de Lesbos i l'origen de l'ONG Open Arms en una proposta realment colpidora. Amb una notable factura tècnica (destacant especialment el seu muntatge, tot i que en algun moment puntual resulta precipitat, i la seva banda sonora, obra d'Arnau Bataller), la pel·lícula segueix la trajectòria d'Òscar Camps (Eduard Fernández en una altra grandíssima interpretació) i el seu company Gerard (sòlid Dani Rovira que, com en la citada '100 metros', torna a demostrar que té una gamma de registres molt més variada que el còmic en el que està encasellat) fins a Lesbos i les diferents dificultats que que ... Llegir més

El remake del film danès 'Culpable', dirigit per Gustav Möller l'any 2018, és un thriller sòlid i intens que tot i que pot costar d'entrada, la presentació del personatge resulta una mica desconcertant, un cop arriba la primera trucada relacionada amb la trama ja atrapa l'espectador i el manté en tensió durants els seus ajustats 84 minuts. S'ha de destacar l'autèntic tour de force de Jake Gyllenhaal, omnipresent i únic personatge de la pel·lícula, ja que tot el metratge transcorre mostrant-nos el policia d'emergències al telèfon, sense canviar d'espai en cap moment; un tret que encertadament aconsegueix transmetre la tensió contrarellotge que viu el personatge a l'espectador. A més, el guió intercala el motiu i transcurs de la trucada ... Llegir més

La vint-i-cinquena entrega de l'agent 007 és la darrera protagonitzada per Daniel Craig. A diferència de la resta de la franquícia, les cinc protagonitzades per l'actor no són independents sino que aquest quintet està relacionat i exploren l'origen del personatge. En la primera, i millor de totes, 'Casino Royale' se'ns narrava com l'agent adquiria la llicència doble zero; la segona, i pitjor amb diferència, 'Quantum of solace' començava directament al punt on s'havia acabat l'anterior; la tercera, i més taquillera fins ara de la saga, 'Skyfall', mostrava el canvi de M i la seva vinculació amb l'agent; l'anterior, Spectre, explorava la infantesa de Bond i ara aquesta 'Sin tiempo para morir' recupera el record de Vesper i el personatge de la ... Llegir més

El darrer treball d'Icíar Bollaín és una proposta molt sòlida i certament arriscada. El conflicte del terrorisme basc sempre és un tema espinós i més encara si el film intenta, i ho aconsegueix, mostrar els angles i visions de totes les parts. La guionista i directora se'n surt amb nota i firma la seva millor pel·lícula des de, la ja llunyana, 'Te doy mis ojos'. 'Maixabel' és una obra dura i aspra que no fa concessions. Està focalitzada entorn de l'assassinat de Juan María Jaúregui a mans d'ETA l'any 2000. L'atemptat obre el film mostrant-nos el dolor de la seva vídua, la Maixabel del títol (brillant Blanca Portillo), i de la seva filla (creïble María Cerezuela), passant pel procés judicial de 2004 i arribant a 2011, en que la mateixa ... Llegir més

L'anterior, i anacrònica, Mula va suposar el retorn del mestre Eastwood a la interpretació. Un retorn, veient el resultat, innecesari que es prorroga en aquesta, també fallida, 'Cry Macho'. Tot i tenir una bona factura tècnica, tret habitual de la seva filmografia, amb una excel·lent fotografia i una preciosa partitura accidental, res funciona en aquesta proposta. El punt de partida és forçat i fàcil amb la trobada entre el protagonista i el seu amic que desencadena la trama. Aquest desconcert es manté amb la trobada amb la mare del coprotagonista, realment absurda. A partir d'aquí, el guió es converteix en la típica pel·lícula d'entrada a l'edat adulta d'un adolescent, que troba en el cowboy crepuscular la figura paterna que mai ha ... Llegir més

El nou treball escrit i dirigit per David Marqués és una proposta irregular i indefinida que no sap ben bé que vol explicar, donant com a resultat un excés de fronts oberts sense concreció. El film se centra en quatre amics que es troben en un bar: Carlos Areces, el millor del quartet; Fernando Tejero, correcte; Eric Francés, fluix; i Adrià Collado, repetitiu. Tres d'ells estan a l'atur i conversen sobre els seus respectius estats i sobre la societat i l'actualitat en general. Paral·lelament, per separat, s'adrecen directament a càmara en format programa/documental de testimonis, però aquestes interaccions no sabem quina finalitat tenen ja que no s'aclareix en cap moment del metratge. A partir d'aquí coneixem les històries de tots ells, ... Llegir més

La saga literària 'Dune' de Frank Hebert va tenir la seva primera adaptació cinematogràfica l'any 1984 a mans de David Lynch. Però mentre aquell film va resultar un absolut fracàs aquesta nova versió de Denis Villeneuve (tot i narrar només la primera part) resulta una obra aclaparadora. Amb un estoll d'intèrprets d'autèntic luxe en el que, malgrat no destacar-ne cap especialment, tots estan entregats a la causa, la potent factura visual de la proposta és realment absorvent i atrapa l'espectador ja des del principi. Tot i que el guió, mantenint en tot moment un to mesuradament equilibrat, no sigui gens original (en molts aspectes evoca la mítica 'Star Wars', la saga galàctica per excel·lència de la història cinematogràfica) i requereixi ... Llegir més