Pàgina d’entrades

La segona pel·lícula en solitari del rejovenit Spider-man manté els problemes del seu debut a la fluixa Spider-man: homecoming. Malgrat que l'evolució del personatge des del seu debut i després dels fets del díptic Vengadores, Infinity War i Vengadores: Endgame és força coherent encara no convenç, com tampoc el seu grup d'amics al llarg d'aquest tour europeu per Venècia, Praga, Berlín, Amsterdam i Londres (hilarant la seqüència amb Happy a la sala de les joies de la corona britànica): el seu confident i suposadament còmic Ned (ningú es creu la seva història d'amor); el seu antagonista Manuel, realment pobre; o l'altre pretendent de Mary Jane, qui era el millor de l'anterior i en aquesta seqüela perd força, així com l'afegit dels seus ... Llegir més

'Yesterday' és la típica feel good movie però resulta aliena dins la filmografia del seu director, un Danny Boyle gens avessat al gènere. En canvi el segell del també cineasta Richard Curtis, autor del guió, és plenament reconeixible. La proposta té diversos handicaps que provoquen que la pel·lícula no acabi de funcionar. Per començar la premisa argumental, tot i acceptar que sigui increïble, no s'aguanta per enlloc ja que el que succeeix durant aquests 12 segons clau i que serveix de base per al nou 'poder' del protagonista no s'expliquen més, així com tampoc es desenvolupa que el mateix pugui haver-li passat a d'altres persones (s'apunta que és un fenomen mundial), només pinzellades en dos altres personatges, amb una aparició tan ... Llegir més

L'adaptació cinematogràfica de la novel·la de David Fonekinos està plantejada com un thriller que protagonitza un peculiar investigador: un popular crític literari caigut en desgràcia que dubta de l'autoria d'un best seller sorgit de la biblioteca del títol, trobar l'autèntic autor del relat es convertirà per ell en una obsessió vital. Ens trobem davant d'una proposta diferent i interessant, ja sigui per la seva temàtica: el món literari no acostuma a ser objecte de produccions d'aquest tipus, com per la seva procedència: hem d'agraïr que sigui una pel·lícula europea, francesa concretament, ja que aquest tret ens afegeix el valor afegit de proximitat, identificació i realisme que difícilment obtindríem si es tractés d'una producció made ... Llegir més

L'òpera prima de Denis Rovira van Boekholt és una pel·lícula indefinida que tot i les seves notables llacunes de guió aconsegueix mantenir prou bé la tensió i atenció de l'espectador. La premisa argumental és força estàndard dins del gènere: el retorn d'una dona (irregular Manuela Vellés) amb el seu marit (correcte Alain Hernández) i la seva filla (inexpressiva Claudia Placer) a la casa familiar de la seva infantesa on viu la seva catatònica mare (poc creïble Emma Suárez) a càrrec de la seva germana (una Maggie Civantos que recorda molt a Leonor Watling i que és la millor del repartiment amb diferència). Allà s'ha d'enfrontar novament amb els seus fantasmes del passat i l'aparició d'antics traumes no superats. El transcurs de la trama ... Llegir més

El tercer capítol de la saga, ja de culte, 'John Wick' és una proposta molt honesta. El seu argument és el mínim i no té cap importància, només una excusa per encadenar les diverses seqüències d'acció; realment variades, brutals i excel·lentment coreografiades. El film ens ofereix tot tipus de lluita: ja sigui amb ganivets i destrals, tirotejos de tot tipus (original afegir-hi la participació dels dos gossos a Casablanca) ja sigui per terra o sobre rodes (motos), amb la participació de cavalls, a l'estable o bé al galop, o novament amb katanes en el clímax final en l'estança dels miralls (excessivament dilatada). És ben cert que la pel·lícula resulta adrenalítica ja des de la primera escena. Manté el ritme i enganxa l'espectador però ... Llegir més

'El sótano de Ma' és una proposta estàndard dins del gènere de terror. No aporta res de nou i com en la majoria de films d'aquestes característiques té certes llacunes de guió importants (quina ha estat la vida del personatge del títol des de la seva etapa estudiantil fins al moment en que transcorren els fets, per citar-ne alguna) i les ressolucions de certes escenes i algunes accions tenen un desenvolupament estrany i, en ocasions, forçat però la tensió que aconsegueix transmetre, i mantenir, el film compensa aquestes mancances. La clau de la pel·lícula és la seva protagonista: una camaleònica Octavia Spencer, en un rol gens habitual en la seva filmografia, que demostra que és capaç de resultar creïble en qualsevol personatge. Sorprèn ... Llegir més

Després de la brillant Dumbo, ens arriba el segon remake en acció real d'un clàssic d'animació Disney d'enguany, en aquest cas d' 'Aladdín' (1992). Però si en l'anterior Tim Burton aconseguia mantenir la seva personalitat, a nivell estètic principalment, en aquesta el segell Guy Ritchie no apareix per enlloc: denota, i molt, que per al cineasta és un simple encàrrec (probablement una manera d'oblidar el seu anterior treball Rey Arturo, la leyenda de Excalibur). El millor del film és la seva aposta visual, realment excel·lents la direcció artística i vestuari (l'arribada a la ciutat del príncep Alí és realment potent), per contra el seu apartat artístic és el més pobre amb diferència. Ni el seu protagonista, el personatge del títol (Mena ... Llegir més

Resulta inevitable comparar aquesta 'Rocketman' amb la recent i oscaritzada Bohemian Rhapsody. Ambdues repassen la complicada vida d'un mite de la música i, tot i no constar acreditat, les dues estan dirigidies per Dexter Fletcher. Quan es va acomiadar Bryan Singer en ple rodatge del film sobre Freddie Mercury va ser Fletcher qui va acabar la pel·lícula i s'hi poden veure coincidències (les fidels recreacions d'actuacions i concerts), però mentre la proposta de Queen és un biopic a l'ús, la d'Elton John és un musical en tota regla, i no podem evitar preguntar-nos si amb la direcció de Fletcher des de l'inici del projecte, 'Bohemian Rhapsody' no hagués estat la gran pel·lícula que podia haver arribat a ser i no és. 'Rocketman' repassa la ... Llegir més

En la seva segona pel·lícula, 4 anys després de la seva òpera prima 'The hive', David Yarovesky continua en el gènere de terror però amb una proposta molt més elaborada i original. De fet la temàtica i estructura és pròpia del cinema de superherois però explorant una nova visió: molt més fosca i macabra. Podríem definir aquesta 'El hijo' com el revers malvat de 'Superman'. L'arribada i localització, una petita població rural americana, l'adopció i cria per part del matrimoni format per Elizabeth Banks i el més fluix David Denman del personatge del títol (convincent Jackson A. Dunn), la referència a la seva immunitat (una referència directa a l'excel·lent 'El protegido' de M. Night Shyamalan) i acceptació d'aquest dels seus poders. En la ... Llegir més

'Casi imposible' és una esbojarrada comèdia estàndard que té un gran problema: la seva indefinició. El film està fraccionat en dues parts ben diferenciades: una primera, la més llarga, que és una comèdia típica i tòpica que mescla algunes situacions realment hilarants (l'atac terrorista, les converses entre Fred i l'agent M) amb d'altres més aviat pobres (la nit a París), mentre que en el seu tram final, el millor amb diferència, es posa seria i es converteix en una sàtira de la política actual (algunes crítiques són realment punyents i encertades). Aquest desdoblament provoca una sensació estranya; massa contrast entre els dos trams, es troba a faltar un major equilibri durant tot, excessius 120 minuts, el metratge. La base de la ... Llegir més

L'òpera prima de Chris Addison és una comèdia típica i tòpica dins del gènere, no aporta res de nou ni ho necessita: el seu únic propòsit és entretenir i que l'espectador desconnecti durant els seus ajustats 94 minuts i ho aconsegueix. La clau del film és la notable química que desprèn la seva antagònica parella protagonista: d'una banda el toc glamurós que aporta Anne Hathaway (que malauradament no es prodiga excessivament en un gènere en que es desenvolupa força bé) i el toc escatològic i gruixit a càrrec de Rebel Wilson (una autèntica especialista). És ben cert que la proposta fluixeja en alguns moments (el lavabo de l'avió o la recreació en 'el senyor dels anells') però també ho és que té gags realment hilarants (l'entrenament o el ... Llegir més

Després del dessolador final plantejat a Vengadores, Infinity War era realment difícil resoldre la història, però s'ha de reconèixer que els germans Russo se n'han sortit i amb nota. Si bé és ben cert que el pròleg en que veiem les conseqüències del film anterior és potser el més fluix amb diferència i s'hi recrea excessivament dilatant el metratge final del film fins als 181 minuts, un cop apareix la possible solució per derrotar Thanos assistim a un interessant repàs per pràcticament tota la filmografia dels darrers 10 anys de l'univers Marvel; un exercici de guió tan arriscat com, certament, interessant. En aquest segon capítol d'una mateixa pel·lícula, prenen més pes els superherois que van quedar més difuminats a l'anterior com són ... Llegir més