Pàgina d’entrades

Després de les còmiques i comercials El pregón (2016) i El mejor verano de mi vida (2018), en el seu cinquè treball el cineasta Dani de la Orden recupera el to de la seva òpera prima 'Barcelona, nit d'estiu' (2013) i la seva continuació Barcelona, nit d'hivern (2015): un film coral, i molt més dramàtic, aconseguint el seu millor film fins ara. L'origen teatral de la proposta és més que evident; sis personatges en el mateix espai durant tot el seu ajustat metratge. Aquests són els dos grans encerts de la pel·lícula: d'una banda un guió sòlid que atrapa l'espectador i li dóna els seus moments de respiració amb puntuals tocs d'humor, negre en moltes ocasions, perquè rebaixi la tensió acumulada i per una altra un estoll d'intèrprets en estat ... Llegir més

Després de l'excel·lent It arriba la seva conclusió, que, si bé està molt aconseguida, no està al nivell del primer capítol. L'edat adulta no ha acabat de sentar del tot bé al grup dels 'perdedors' malgrat que l'elecció de casting és francament bona (amb l'excepció de Ben, no resulta plausible la seva transformació) i podem creure la correlació entre nens i els seus respectius alter ego grans (destacant especialment a Bill Hader en el millor treball de la seva carrera). Un dels handicaps de la proposta és la seva factura tècnica. D'una banda cal destacar la seva fotografia, brillant, però per una altra així com els efectes visuals eren presents, i necessaris, en l'anterior mai destacaven sobre el guió. En aquesta continuació, en canvi, ... Llegir més

Tot i que cada entrega d'aquesta trilogia ha comptat amb un cineasta diferent darrera de la càmara, Antoine Fuqua a 'Objetivo: La Casa Blanca' (2013), Babak Najafi a Objetivo: Londres (2016) i ara Ric Roman Waugh en aquesta 'Objetivo: Washington D.C', la seva filosfia i estil no han variat gens; cada entrega és una ració d'acció en estat pur que només busca, i aconsegueix sobradament, l'evasió i entreteniment de l'espectador. Gerard Butler continua donant la talla en la pell del membre del servei secret Mike Banning, ara màxim candidat a convertir-se en el cap de la seguretat nacional, sempre fidel al president d'EEUU; un Morgan Freeman, que era vicepresident en les dues entregues anteriors, substituïnt a Aaron Eckhart en aquest rol ... Llegir més

En el seu darrer treball Quentin Tarantino mostra la seva absoluta cinefilia, centrat en un periode molt concret, el Hollywood de finals de la dècada dels 60', així com a un gènere en particular: el western, però lluny de la visió autèntica que van ser tan 'Django desencadenado' (2012) com Los odiosos ocho (2015). Tot i l'esforç la proposta resulta un autèntic avorriment i el cineasta firma el pitjor treball de la seva filmografia. Malgrat el seu acurat treball d'ambientació (excel·lents la seva fotografia, direcció artística i vestuari) i un muntatge brillant (100% segell Tarantino) la pel·lícula no funciona. Els seus dos protagonistes no enganxen en cap moment, el ritme és realment lent, amb una recreació excessiva en certes seqüències ... Llegir més

Saga 'Torrente' a banda i després de la fallida Sin rodeos, el nou treball de Santiago Segura darrera de la càmara és una proposta de manual que segueix al 100% el subgènere de comèdia amb nens tan present al cinema familiar made in Hollywood. El pròleg és realment pobre amb uns diàlegs d'originalitat zero que hem sentit en moltíssimes pel·lícules del mateix estil. Un cop es desencadena l'acció: el viatge de la mare i la cunyada (tòpica Toni Acosta i histriònica i carregant Silvia Abril, respectivament) i el conseqüent desgavell del pare (un Segura realment impassible de carisma nul) amb els cinc fills (cadascun amb una personalitat i tocs perfectament identificables i estàndars, destacant especialment la petita Paula, la millor amb ... Llegir més

Amb la seva inquietant òpera prima, Hereditary, el director Ari Aster es va revel·lar com un cineasta diferent i alternatiu dins del panorama actual; trets que es consoliden amb el seu nou film, la també peculiar i interessant 'Midsommar'. Si bé és ben cert que aquesta segona proposta no és tan rodona com el seu debut, igual que aquella controla molt bé el tempo de la narració. El pròleg potser està excessivament dilatat, provocant que el metratge final de 145 minuts sigui realment llarg, però un cop arribem a Suècia, on té lloc el festival del títol, el ritme es relenteix i es mimetitza amb l'estil de vida d'aquesta estranya i ancestral comunitat. Un altre gran encert de la pel·lícula és la composició del quartet que acompanya el membre ... Llegir més

La segona pel·lícula en solitari del rejovenit Spider-man manté els problemes del seu debut a la fluixa Spider-man: homecoming. Malgrat que l'evolució del personatge des del seu debut i després dels fets del díptic Vengadores, Infinity War i Vengadores: Endgame és força coherent encara no convenç, com tampoc el seu grup d'amics al llarg d'aquest tour europeu per Venècia, Praga, Berlín, Amsterdam i Londres (hilarant la seqüència amb Happy a la sala de les joies de la corona britànica): el seu confident i suposadament còmic Ned (ningú es creu la seva història d'amor); el seu antagonista Manuel, realment pobre; o l'altre pretendent de Mary Jane, qui era el millor de l'anterior i en aquesta seqüela perd força, així com l'afegit dels seus ... Llegir més

'Yesterday' és la típica feel good movie però resulta aliena dins la filmografia del seu director, un Danny Boyle gens avessat al gènere. En canvi el segell del també cineasta Richard Curtis, autor del guió, és plenament reconeixible. La proposta té diversos handicaps que provoquen que la pel·lícula no acabi de funcionar. Per començar la premisa argumental, tot i acceptar que sigui increïble, no s'aguanta per enlloc ja que el que succeeix durant aquests 12 segons clau i que serveix de base per al nou 'poder' del protagonista no s'expliquen més, així com tampoc es desenvolupa que el mateix pugui haver-li passat a d'altres persones (s'apunta que és un fenomen mundial), només pinzellades en dos altres personatges, amb una aparició tan ... Llegir més

L'adaptació cinematogràfica de la novel·la de David Fonekinos està plantejada com un thriller que protagonitza un peculiar investigador: un popular crític literari caigut en desgràcia que dubta de l'autoria d'un best seller sorgit de la biblioteca del títol, trobar l'autèntic autor del relat es convertirà per ell en una obsessió vital. Ens trobem davant d'una proposta diferent i interessant, ja sigui per la seva temàtica: el món literari no acostuma a ser objecte de produccions d'aquest tipus, com per la seva procedència: hem d'agraïr que sigui una pel·lícula europea, francesa concretament, ja que aquest tret ens afegeix el valor afegit de proximitat, identificació i realisme que difícilment obtindríem si es tractés d'una producció made ... Llegir més

L'òpera prima de Denis Rovira van Boekholt és una pel·lícula indefinida que tot i les seves notables llacunes de guió aconsegueix mantenir prou bé la tensió i atenció de l'espectador. La premisa argumental és força estàndard dins del gènere: el retorn d'una dona (irregular Manuela Vellés) amb el seu marit (correcte Alain Hernández) i la seva filla (inexpressiva Claudia Placer) a la casa familiar de la seva infantesa on viu la seva catatònica mare (poc creïble Emma Suárez) a càrrec de la seva germana (una Maggie Civantos que recorda molt a Leonor Watling i que és la millor del repartiment amb diferència). Allà s'ha d'enfrontar novament amb els seus fantasmes del passat i l'aparició d'antics traumes no superats. El transcurs de la trama ... Llegir més

El tercer capítol de la saga, ja de culte, 'John Wick' és una proposta molt honesta. El seu argument és el mínim i no té cap importància, només una excusa per encadenar les diverses seqüències d'acció; realment variades, brutals i excel·lentment coreografiades. El film ens ofereix tot tipus de lluita: ja sigui amb ganivets i destrals, tirotejos de tot tipus (original afegir-hi la participació dels dos gossos a Casablanca) ja sigui per terra o sobre rodes (motos), amb la participació de cavalls, a l'estable o bé al galop, o novament amb katanes en el clímax final en l'estança dels miralls (excessivament dilatada). És ben cert que la pel·lícula resulta adrenalítica ja des de la primera escena. Manté el ritme i enganxa l'espectador però ... Llegir més

'El sótano de Ma' és una proposta estàndard dins del gènere de terror. No aporta res de nou i com en la majoria de films d'aquestes característiques té certes llacunes de guió importants (quina ha estat la vida del personatge del títol des de la seva etapa estudiantil fins al moment en que transcorren els fets, per citar-ne alguna) i les ressolucions de certes escenes i algunes accions tenen un desenvolupament estrany i, en ocasions, forçat però la tensió que aconsegueix transmetre, i mantenir, el film compensa aquestes mancances. La clau de la pel·lícula és la seva protagonista: una camaleònica Octavia Spencer, en un rol gens habitual en la seva filmografia, que demostra que és capaç de resultar creïble en qualsevol personatge. Sorprèn ... Llegir més