‘Palmeras en la nieve’ és una proposta realment ambiciosa rodada a l’estil pur del cinema clàssic. De fet, si no fós per la inclusió del present que dóna pas a la història central en forma de flashback ho seria 100%. Aquest és un dels problemes del film: la història del passat ja de per si té un ritme lent, d’altra banda necessari, i li hem d’afegir la història actual que queda massa imprecisa i fins a cert punt, tal i com resulta finalment de poc profunda, esdevé prescindible provocant una dilatació realment excessiva fins als 160 minuts de metratge que arriben a esgotar l’espectador.
La pel·lícula té una factura tècnica impecable. Preciosa la seva fotografia, acuradíssima la seva ambientació, vestuari i especialment direcció artística, i sobretot una brillant partitura: la millor banda sonora de l’any, perfecta. Però, malauradament, no tot el treball artístic està a l’alçada de l’esforç tècnic. Mario Casas (en el seu quart treball amb el director) resulta correcte però desaprofita una gran oportunitat en un personatge que li permetia lluir-se, i molt. Al seu voltant, Emilio Gutiérrez Caba repeteix un paper en el que porta temps encasellat, Luís Callejo té massa poca presència en pantalla i Alain Hernández, el més fluix del repartiment. Elles, en canvi, en surten més ben parades: Adriana Ugarte compleix bé duent el pes de la història actual i a l’època colonial destaquen la convincent Macarena García i la revelació del film, Berta Vázquez.
En definitiva, ens trobem davant d’una clàssica i molt ambiciosa pel·lícula que supera sobradament el repte. Això sí, una retallada d’uns 30 minuts, evitant la recreació i reiteració excessiva en certs passatges, hagués convertit el film en una proposta rodona.