El nou film de Bong Joon-Ho és una proposta tan brillant com sorprenent que va ser distingit justament amb la Palma d’Or a la millor pel·lícula de la darrera edició del Festival de Cannes i s’ha convertit, merescudament, en l’autèntica sensació de la temporada de premis.
Dues són les principals causes d’aquest èxit: d’una banda un quartet d’intèrprets (els membres de la família protagonista) molt creïbles i entregats a la causa i especialment un guió que funciona a la perfecció. Malgrat la seva durada, 132 minuts, la pel·lícula no es fa llarga en cap moment fruit d’un tempo molt mesurat que va enfosquint el relat, reforçat amb uns inesperats i precisos girs de guió que alhora també canvien el rumb de la proposta convertint-la en una interessant mescla de gèneres. Així d’un pròleg que serveix de presentació tant del precari modus vivendi com de la personalitat de la família, passem al procés d’introducció i treball en equip per infiltrar-se en la mansió en que es desenvolupa la gran majoria del metratge, narrat en to de comèdia molt negra. Quan la fita ja està aconseguida, l’espectador es veu sorprès per un gir que es produeix durant la nit de la suposada acampada. Aquí la pel·lícula perd tota la vis còmica per transformar-se en un inquietant thriller gens previsible que desemboca en un clímax final realment inesperat i contundent.
‘Parásitos’ (un títol tan precís com metafòric) és una pel·lícula immensa que atrapa l’espectador, el qual viu diversos estats al llarg del metratge: des de l’interés inicial passant per la tensió cap al tram final per acabat totalment atordit pel colpidor final. Un film realment imprescindible.
