L’òpera prima d’Eleanor Coppola, també autora del guió, és una pel·lícula senzilla i excessivament simple. L’excusa del viatge de Cannes a París de la protagonista (encantadora Diane Lane) amb el soci del seu marit (reiteratiu Arnaud Viard) serveix per oferir-nos una guia turística gastronòmica per la Bretanya francesa.
Si bé és ben cert que el viatge resulta molt agradable, amb una preciosa fotografia (destacant especialment les instantànies que Anne realitza al llarg de tot el film) i una acurada banda sonora, també ho és que resulta repetitiu: no deixar de ser una ruta amb tot tipus de luxes, sense mirar preus, per a una parella de classe alta que es recrea en converses intrascendents i que passa per sobre les converses més profundes i personals que quan escassament hi són, com davant de la Verge Maria a l’esglèsia de l’última parada (en que Diane Lane demostra amb una sola escena la gran actriu que és), ofereixen els millors moments d’un metratge que, tot i ajustat a uns escassos 92 minuts, es fa llarg fruit del cansament de l’espectador davant kilòmetres i kilòmetres de carretera sense cap aportació interessant.
L’arribada, finalment, a París suposa el millor tram de la pel·lícula en que es responen les dues úniques incògnites plantejades al llarg del guió: l’autèntica natura de Jack, sospitosa en diversos moments, i que ha suposat per a ells aquest període de desconnexió per rutes franceses. De fet, explícitament només se’n resol una ja que, tot i que evident, el final resta obert…
En definitiva ‘París puede esperar’ és una proposta totalment prescindible que desmotiva i avorreix de la mateixa manera que el visionat d’una extensa sessió de fotos i videos de les vacances d’algun amic: una tortura de la que, malauradament, en moltes ocasions resulta impossible fugir-ne. Una autèntica pèrdua de temps.