‘Patrulla Trueno’ és una comèdia fàcil i sense pretensions; una proposta de caire familiar més aviat enfocada cap als més menuts de casa.
En el seu cinquè treball darrera de la càmara, Ben Falcone torna a comptar amb Melissa McCarthy (protagonista de tots els seus films) que demostra que és una autèntica experta en el gènere en contrast amb la seva partenaire; una Octavia Spencer que demostra les seves limitacions en el gènere còmic. La unió de totes dues en aquest particular duet de superheroïnes és l’únic que importa, la resta del guió és una simple justificació sense cap altre interés (tot i aquesta manifesta intrascendència té llacunes notables: les motivacions d’algun canvi de bàndol de certs personatges o la forçada aparició d’un nou aliat final a l’equip: que no es correspon amb el procés viscut per les dues protagonistes per arribar a dominar els seus poders).
El conjunt d’enemics resulta sobreactuat, especialment el seu líder (histriònic Bobby Cannavale), que perd presència en favor dels secundaris Jerry i principalment Laser (el millor personatge amb diferència). Els gags són pobres, típics i tòpics malgrat que algun tingui la seva gràcia: la cita, homenatge al look dels 80′ inclòs, entre Lydia i Jerry (la millor seqüència de la pel·lícula), el running gag del nom d’Andrew/Andy o la referència a la irreverent sèrie d’animació ‘South Park’. Tot i això resulten certament insuficients per salvar el gran despropòsit que és aquesta ‘Patrulla Trueno’. Malgrat el seu final obert i donar la sensació de ser una estàndard pel·lícula de presentació, esperem que les heroïcitats d’aquest equip s’acabin aquí i no tinguin continuïtat.