Ja en el pròleg, abans dels crèdits, se’ns deixen molt clars els principis i conviccions de la Paulina del títol en un diàleg potent amb el seu pare. A partir d’aquí Paulina (una Dolores Fonzi en una interpretació realment excel·lent) actua en conseqüència i l’espectador s’hi identifica absolutament.
Quan es produeix el fet que desencadena tota la trama la reacció de la protagonista és desconcertant i aquesta sensació provoca que el film resulti incòmode. L’espectador perd tota l’empatia per Paulina, no pot entendre-la per molt que ho vulgui i a mesura que avança el metratge cada cop s’hi indentifica i la recolza menys. Com queda palès en el diàleg final, novament amb el seu pare, que serveix perfectament per tancar el cercle: ara l’espectador està totalment convençut de la postura d’ell, contràriament a l’inici del film.
Un altre gran problema de la pel·lícula és el seu muntatge; massa brusc. Els talls resulten massa abruptes i tot i que la pel·lícula està estructurada en capítols aïllats, fins i tot arriba a desprendre aroma de documental en moments puntuals, provoquen que l’espectador s’allunyi de la història amb l’afegit de la pèrdua d’estima creixent pel personatge central que s’accentua en cada decisió que adopta.
Tot i que la proposta acabi resultant fallida, se li ha de reconèixer la valentia i que no deixi indiferent a l’espectador: és inevitable una reflexió posterior al visionat d’aquesta arriscada ‘Paulina’.