4 anys després de Perdiendo el norte arriba la seva continuació; novament esbojarrada i divertida ‘Perdiendo el este’. Julián López, el millor de l’original, repeteix ara com a protagonista absolut però aquesta exclusivitat li ve gran; la seva història, tot i que entretinguda, és el més fluix d’una comèdia en que triomfen els secundaris. Principalment un Miki Esparbé, com en l’anterior, absolutament hilarant, amb un Younes Bachir més assentat que en l’anterior, on resultava excessivament tòpic, i que provoca riures constants amb les seves particulars versions de frases fetes. En aquesta continuació se’ls afegeix un Edu Soto que si bé d’entrada resulta aliè al grup acaba incorporant-s’hi a la perfecció fins al punt que les escenes d’aquest trio de secundaris ens ofereixen els millors moments del metratge.
El film, com ja ocorria amb la seva predecessora, és honest i no enganya ningú: busca únicament oferir a l’espectador una ració de sa entretiment i desconnexió (el rerefons més seriós i social de l’anterior queda molt més diluït i només el manté el personatge del pare de Braulio) i en aquest sentit compleix plenament amb el seu objectiu. Al llarg dels seus ajustats 89 minuts l’espectador segueix les peripècies d’aquest conjunt d’entranyables perdedors i no arriba a cansar-se’n gràcies a un guió totalment simple i tòpic, cert, però dotat d’un ritme notable i ple de gags realment aconseguits: les citades frases d’Hakan, les converses telefòniques d’aquest amb Marisol amb el suport de Curro, i pràcticament totes les aparicions en pantalla de Rafa.
En definitiva, sense ser una gran pel·lícula (no ho pretèn pas) resulta una comèdia àgil i agradable assolint així la seva única intenció. Tot i així, la fòrmula ja està més que esgotada i una nova entrega és absolutament innecessària.