‘Perdiendo el norte’ segueix la línia d’humor esbojarrat del seu director en els seus anteriors films, ‘Fuera de carta’ i ‘Que se mueran los feos’, però en aquesta ocasió el fons de la història és tan real com seriós. Els crèdits inicials són ja tota una declaració d’intencions.
Protagonitzada per un fluix Yon González, qui no acaba de trobar-se còmode en la comèdia, i un brillant Julián López que, contrariament al seu company, demostra tenir la mà trencada en el gènere. La seva arribada a Berlín és realment divertida i posteriorment coneixem la resta de personatges que formaran aquesta particular ‘comunitat espanyola’: Blanca Suárez, en una interpretació massa plana, Miki Esparbé, hilarant: seus són els moments més còmics de la pel·lícula, Younes Bachir i Malena Alterio, massa tòpics, i José Sacristán en un rol entranyable, que acapara tota l’atenció en cada aparició en pantalla.
A Espanya, Úrsula Corberó és un simple guarniment mentre que Carmen Machi i Javier Cámara tornen a mostrar l’excel·lent química que ja vam veure a l’anterior film del director ‘Que se mueran los feos’. El personatge de Cámara és el que aporta més realitat al film i el que provoca el desenllaç, en un clímax final massa precipitat i previsible.
‘Perdiendo el norte’ és una proposta senzilla, àgil i amb un ritme que no decau en cap moment del metratge. Sense ser una pel·lícula rodona ni gens original, compleix sobradament el seu objectiu, que no és altre que entretenir i fer passar una bona estona.
