La nova proposta d’Álex de la Iglesia suposa un canvi radical respecte a l’altra pel·lícula que ha estrenat enguany, l’adrenalítica El bar; de fet el seu darrer treball és el que més s’allunya de la resta de la seva filmografia: amb una contenció i equilibri molt mesurats lluny dels excessos als que ens té acostumats i aconsegueix el film més rodó de la seva trajectòria.
Tot i que el director no pot evitar incloure algun element fantàstic: l’eclipsi de lluna de sang que té lloc durant la vetllada en que transcorre el sopar, una estranya fotografia feta amb un mòbil o l’epíleg, que té com a objectiu subratllar el missatge del film (totalment innecessari ja que ha quedat molt clar amb el desenllaç), el film és totalment realista i proper; fins al punt que resulta inevitable que l’espectador no arribi a identificar-se amb alguna de les situacions i dilemes que es plantegen durant el joc en el que participen els set excel·lents protagonistes que funcionen perfectament com a grup: Eduard Fernández (la seva conversa telefònica ens ofereix el millor moment del film) i Belén Rueda, que matenen intacta la química que mostraven a la també notable La noche que mi madre mató a mi padre; Ernesto Alterio (potser el més fluix) i Juana Acosta (en una interpretació que inicialment passa més desapercebuda però que acaba tenint el seu moment de lluïment); Dafne Fernández (la més innocent de tots i alhora la causant de la trama) i Eduardo Noriega (en un rol convincent en el que ja l’hem vist en altres ocasions); i Pepón Nieto, que després de ‘Las brujas de Zugarramurdi’ i Mi gran noche realitza el seu millor paper a les ordres del director basc.
A més del càsting, l’altre gran encert del film és el seu guió: amb un tempo i ritme constants que no decauen en cap moment al llarg dels seus ajustats 96 minuts de metratge i una trama absolutament teatral, que es desenvolupa en un únic espai, en que tota la seva força resideix en les diferents situacions i conflictes als que s’han d’enfrontar els jugadors. Des d’una denúncia de la dependència del mòbil i els seus perills (fent-la extensible a les diverses xarxes socials), passant per la confiança i sinceritat (ja sigui en l’àmbit de l’amistat i/o la parella), les relacions paterno-filials (en qualsevol edat), diversos aspectes socials (l’atur, les desigualtats econòmiques, la tolerància), la infidelitat (en tots els sentits), la hipocresia (tots els assistents comenten la situació d’una altra parella amiga comuna, però tots o la majoria han encaminat els seus actes en la mateixa direcció) o la important manca de comunicació o bé la dificultat d’aconseguir-la tot i tenir, suposadament, tots els elements a l’abast perquè aquesta es doni però provocant, irònicament, tot el contrari.
Álex de la Iglesia ha rodat la seva obra més senzilla, més simple i més propera i aquest canvi ha estat tot un èxit. Tot i la qualitat de la seva dilatada filmografia, esperem que aquesta ‘Perfectos desconocidos’ no resulti un experiment aïllat i que torni més sovint a aquest estil realista; la seva primera proposta en aquest sentit resulta absolutament brillant. Imprescindible.