Resulta inevitable veient ‘Personal assistant’ que no ens evoqui ‘El diablo viste de Prada’, dirigida per David Frankel l’any 2006, canviant el món de la moda pel de la música. Però el film de Nisha Ganatra perd en totes les possibles comparacions, començant per la seva parella protagonista: una entregada Dakota Johnson, que no arriba al treball d’Anne Hathaway, i la superficial Trace Ellis Ross, que no té en cap moment la força ni personalitat de Meryl Streep.
Comparacions a banda, ens trobem davant d’una proposta de manual: no té cap punt d’originalitat resultant absolutament previsible, fins i tot el gir de guió final és intuïble en el moment en que es pot donar la mínima sospita. El transcurs de la trama és massa pla i fàcil, a més acaba esdevenint repetitiu: recreant-se innecessària i constantment en diverses situacions i personatges que no aporten res (totes les seqüències de l’altra acompanyant de la diva, Gail, per exemple) i que només provoquen que el metratge final esdevingui realment dilatat: 113 minuts són masses per narrar una història arxiconeguda que s’explica sobradament en 90 minuts.
Les constants referències a autèntiques llegendes del món de la música, la presència final de Bill Pullman (cada cop més esporàdic a la gran pantalla) o l’encertat apunt al film ‘Ocean’s eleven’ amb el personatge de l’altre cantant, Dan (interpretat per Eddie Izzard, present a ‘Ocean’s twelve’ i ‘Ocean’s thirteen’) no són detalls suficients per salvar una proposta excessivament senzilla i que s’oblida immediatament en abandonar la projecció. Una més.
