27 anys després de la versió dirigida per Roger Michell, ara és la debutant Carrie Cracknell la responsable d’un nou trasllat a la gran pantalla de la novel·la homònima de la cèlebre autora Jane Austen, amb un resultat fluix i amb molt poca substància.
Al film se li ha de reconèixer el seu esforç en el treball d’ambientació (vestuari i direcció artística), així com una preciosa fotografia i una sensible banda sonora, però malgrat aquesta més que correcta factura visual no pot evitar que la proposta desprengui aroma de telefilm, sensació que reforça la interpel·lació directa d’Anne (una Dakota Johnson força creïble en el seu primer personatge d’època) a l’espectador que té com a funció mantenir-ne l’atenció però que acaba resultant molesta per la seva reiteració i aconseguint l’efecte contari, distanciant-lo. El ritme i tempo són excessivament lents, si bé aquesta és una tònica habitual en les obres de l’escriptora en aquesta ocasió es troba a faltar la seva ironia i afilat sentit de l’humor que només es percep en escasses pinzellades al llarg del seu dilatat, 109 minuts, metratge. Un altre handicap important de la pel·lícula és el seu casting. Si bé la seva protagonista s’entrega i se salva, es veu absolutament sola ja que la resta d’intèrprets, especialment els importants personatges de Wentworth (inexpressiu i absolutament pla Cosmo Jarvis) i Ellis (sobreactuat Henry Golding), no estan a l’alçada i no desperten ni la més mínima empatia ni interés.
En definitiva, una proposta que només interessarà (i probablement decepcionarà) als seguidors de l’autora britànica, però que no arribarà al gran públic allunyat de la literatura, com si van aconseguir altres adaptacions d’Austen com ara ‘Sentido y sensibilidad’ (1995), ‘Emma’ (1996) o ‘Orgullo y prejuicio’ (2005).