L’ èxit de la saga de literatura eròtica ‘Cincuenta sombras de Grey’ (2011-2015), de l’ autora d’ E.L. James, i el seu trasllat posterior a la gran pantalla amb la trilogia Cincuenta sombras de Grey (2015), Cincuenta sombras más oscuras (2017) i ‘Cincuenta sombras liberadas’ (2018) ha provocat nombroses imitacions intentant seguir la seva estela i aquesta ‘Pídeme lo que quieras’ (una altra adaptació literària, en aquest cas de la novel·la homònima de Megan Maxell) seria l’ intent del cinema espanyol.
El guió és realment inexistent; una sucessió de diàlegs sense sentit que només serveixen per enllaçar les diferents trobades sexuals de la parella protagonista: Judit (una Gabriela Andrada que no pot fer més davant de tanta inconsistència) i Eric (un Mario Ermito amb una capacitat interpretativa nul·la). Si el guió és pla també ho són la majoria de personatges que graviten al voltant de la parella: tan absurdes són la relació dels companys de feina d’ ella com la dels amics d’ ell que no aporten absolutament res a la història, com poc creïble resulta la reacció del pare (estrany que Paco Tous s’ hagi prestat a prendre part en aquesta aberració) davant la presència de la nova parella de la seva filla. L’ únic que busca el film és el morbo dels jocs sexuals d’ ell als que ella es veu abocada, un cop més sense cap sentit, i que s’ intenten suavitzar en trobades més estàndars (a la fotocopiadora o enmig de la reunió, igualment absurdes).
Ens trobem davant d’ una proposta sense cap interés: tan ridícula, pobre i absurda com prescindible i innecessària. Sense cap dubte, la pitjor pel·lícula que ens ha ofert el cinema espanyol en molts anys. Una lamentable pèrdua de temps i recursos.