Guillermo del Toro sempre ha estat un cineasta alternatiu que ha creat el seu propi univers. Si havia de recórrer als contes clàssics pel seu debut en el cinema d’ animació, no resulta estrany que la seva elecció hagi estat el personatge creat per Carlo Collodi.
El toc particular del director es nota ja desde la tècnica empreda, stop-motion, i la situació de la història: amb un pròleg durant la Primera Guerra Mundial i el transcurs de l’ acció durant la Segona, donant a la pel·lícula un to més fosc que l’ allunya de les altres adaptacions cinematogràfiques del popular conte. Malgrat la seva factura, i una preciosa banda sonora obra d’ Alexander Desplat, el film no acaba de funcionar, principalment pel seu protagonista: el personatge del títol no desperta la més mínima empàtia (contràriament a l’ excel·lent Geppetto) i arriba fins i tot a carregar a l’ espectador. La situació millora durant el tram de la fira (més fosc i el millor del metratge amb diferència) a la que s’ ha de sumar la presència de Mussolini que trasllada l’ acció al camp de batalla (la gran novetat, arriscada tot s’ ha de dir, d’ aquesta nova versió), per retornar a l’ obra original en el seu clímax.
Sense cap dubte, aquesta adaptació és la millor que s’ ha fet del conte però tot i així, no ens enganyem, no és res de l’ altre món: ens trobem davant d’ una pel·lícula buida, avorrida i esgotadora, com a conseqüència dels seus excessius 117 minuts de metratge. Malgrat els premis i la taquilla, Guillermo del Toro porta molts anys en hores baixes; en la darrera dècada ha firmat un conjunt de films francament pobres.