5 anys després d’ ‘El cuento de los cuentos’, el cineasta Matteo Garronne torna al món dels contes amb una nova versió del clàssic ‘Pinocho’, una proposta preciosa a nivell visual però, malauradament, sense ànima.
Ens trobem davant d’un film amb una producció realment excel·lent: acuradíssims el vestuari i la direcció artística, una lluminosa fotografia, un maquillatge que humanitza diferents espècies animals en diversos personatges (destacant especialment el ximpanzé), tot envoltat per una preciosa banda sonora, obra de Dario Marianelli, i amb algunes imatges realment potents (especialment en la seqüència de les marionetes o en el castell de jocs infantils). Però aquest gran esforç a nivell formal perd tot el seu valor com a conseqüència de dos problemes realment greus: la nul·la empatia que desprèn el seu protagonista i , tot i tenir en compte el codi de llenguatge de conte, el seu guió, que presenta masses llacunes: interrogants (la procedència i explicació de l’origen del tronc que es convertirà en el protagonista), accions inexplicades (com Pinocho de cop aprèn a llegir i escriure o el transcurs del viatge de Geppeto fins al retrobament) o mal resoltes (el paper de la fada en la transformació ase/nen), situacions i/o personatges que no aporten res (el judici amb el ximpanzé), elements forçats (l’excessiva emoció en el comiat de marionetes o el retrobament pare/fill) i salts temporals que no es detallen (les esquerdes del personatge central o la instal·lació en la llar definitiva), als que cal sumar un tempo i ritme massa lents que provoca que els seus 125 minuts de metratge es facin llargs.
En definitiva, una història ja coneguda explicada d’una manera massa simple per a tots els públics i que només val la pena per gaudir-la, això sí, a nivell visual: en aquest sentit ens trobem davant d’un dels films més aconseguits de l’any.