La cinquena entrega de la saga de ‘Piratas del Caribe’ presenta alarmants símptomes d’esgotament i repetició. La franquícia va començar amb una entretinguda i original primera proposta a la que va continuar una seqüela realment dolenta. El tercer capítol, i que hauria d’haver estat el darrer, va recupera el pols de l’original i l’anterior ja va ser una continuació innecessària.
Aquesta ‘La venganza de Salazar’ (al mateix nivell de qualitat de la segona, és a dir cap) imita l’esctructura de l’original: Johnny Depp repeteix una vegada més els tics de l’icònic Jack Sparrow sense convèncer, els personatges als que donen vida el fluix Brenton Thwaites i, la millor del repartiment, Kaya Scodelario (el descobriment de la saga ‘El corredor del laberinto’) i la seva relació evoquen, inevitablement, als que interpretaven Orlando Bloom i Keira Knightley en els tres primers films. Mentre que l’enemic de l’original, el carismàtic capità Barbosa (que reapareix novament amb un Geoffrey Rush en la seva pitjor interpretació a la franquícia), ara està representat pel capità Salazar del títol; un ridícul Javier Bardem.
Tècnicament és força potent amb un so, efectes de so i fectes visuals força espectaculars però se n’abusa i, a diferència de la resta de la saga en que, tot i presents, estaven força mesurats, en aquest nova pel·lícula són el dominant en la pràctica totalitat del metratge, desprenent una sensació de digitalització excessiva que resta pes a la trama i satura l’espectador (tal i com succeïa, per exemple, a la segona trilogia de ‘Star Wars’ de George Lucas) provocant seqüències tan absurdes com la del robatori del ‘banc’ que uneix el destí de Jack, Henry i Carina.
La pel·lícula esgota i avorreix a parts iguals ja que la seva sorpresa i originalitat resulten absolutament nul·les. Esperem que aquesta nova entrega sigui finalment la darrera: no cal allargar l’agonia d’una franquícia moribunda que ja no pot donar res més de si.