Un cop més, Yorgos Lanthimos demostra que és un cineasta amb un estil propi: tan inclassificable com alternatiu. Aquesta ‘Pobres criaturas’ n’ és un clar exemple però, a diferència del seu anterior treball, la sòlida La favorita, ara ens trobem davant d’ un autèntic desgavell.
Amb un acuradíssim treball d’ ambientació (notables la seva fotografia, maquillatge, vestuari i especialment direcció artística), la història que se’ns presenta és una volta al mític ‘Frankenstein’ de Mary Shelley; ara una dona, Bella (una Emma Stone exultant; l’ oscar a millor actriu protagonista de la propera edició ja té nom i cognom), a través de l’ empoderament de la qual es reflexa la societat en que viu, acompanyada pel seu ‘pare’ (entregat Willem Dafoe) i el seu ‘amant’ (un Mark Ruffalo merescudament nominat a l’ oscar). El punt de partida és francament original i interessant: amb la presentació del personatge i el seu origen però a partir de l’ inici del viatge la trama perd interés i a mesura que avancen les diferents escales del trajecte resulta cada cop més avorrida (amb algun puntual repunt d’ atenció) i sumant el seu dilatat metratge (excessius 141 minuts) la proposta es fa eterna. El guió és cíclic i circular i el desenllaç pobre, amb un epíleg que mostra una situació final a to amb allò vist i que reflexa perfectament la pel·lícula en el seu conjunt: un despropòsit sense sentit.
‘Pobres criaturas’ ens mostra una protagonista en estat de gràcia i el seu tour de force, envoltat d’ una decoració certament aconseguida, mereix ser vist però és un argument que resulta massa escàs per satisfer els pobres espectadors de la sala.