L’adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Hugo Boris és una proposta interessant que trasllada a l’espectador els mateixos dilemes que viu el trio d’agents de policia portagonista.
El pròleg serveix per presentar-nos la personalitat dels tres agents: Virginie, Aristide i Erik (correctes Virginie Efira, Omar Sy i Grégory Gadebois), tres personatges que tenen dos punts en comú: es troben en un moment clau de les seves vides i no són allò que semblen. Gràcies a una estructura de repetició comparada veiem les mateixes situacions des del punt de vista alternatiu de tots tres fins que accepten l’encàrrec de traslladar el pres. Aquí l’estructura passa a convertir-se en linial i arribem al nus del film: el viatge en cotxe des del centre d’internament fins a l’aeroport que els farà qüestionar-se la seva missió i valorar si és correcta o no. Tot i que la trama apunta maneres, és ben cert que el dilema moral resulta una mica forçat; d’acord que no hi ha temps ja que el trasllat és curt però és massa fàcil i precipitat per part de Virginie, a l’igual que la reacció d’Aristide i també la d’Erik, el personatge que més temps manté la seva essència. Durant aquest tram es produeix la millor seqüència de la pel·lícula amb diferència; l’aturada voluntària en un aïllat paratge amb un objectiu que no es complirà.
Un cop s’ha completat la missió, la pel·lícula es desdoble en un innecessari segon final. El primer resultava més intens i colpidor, el segon segueix la línia forçada del plantejament del conflicte i resulta molt poc creïble. Tot seguit, l’epíleg deixa diversos interrogants en l’espectador perquè aquest faci les seves suposicions i tregui les seves pròpies conclusions sobre el futur de Virginie, Aristide i Erik, així com també del quart personatge clau: Tohirov.
En definitiva, una bona proposta que, malgrat el seu forçat plantejament, aconsegueix mantenir l’espectador enganxat a la història i que es plantegi alguns dilemes. Sense ser un film rodó sí que resulta prou interessant.