La nova versió del clàssic de terror és una pel·lícula correcta, però sense l’ànima de l’original. Molt més potent a nivell visual gràcies als efectes especials (destaca l’aconseguit l’interior de l’armari) que provoquen algun encertat cop d’efecte. La pel·lícula de Gil Kenan intenta ser fidel i respectuosa amb el film de 1982: en manté el pallasso, la televisió, l’armari i l’arbre (que perd protagonisme), així com la cèlebre frase ‘ja són aquí…’ però, tot i així, no deixa de ser un remake totalment prescindible.
La nova família de la història no té química i els seus intèrprets mostren un treball desigual. Pel que fa als progenitors, Rosemarie DeWitt convenç, en canvi Sam Rockwell resulta sorprenentment apàtic. Respecte als seus tres fills, Saxon Sharbino, la gran, és la millor dels tres tot i que el seu personatge és el que té menor pes i menys oportunitats de lluir-se. La interpretació de Kyle Catlett és absolutament plana al llarg de tot el metratge mentre que la joveníssima Kennedi Clements no té el carisma de Heather O’Rourke de l’anterior.
L’aparició de l’especialista en ‘poltergeist’, a qui dóna vida un caricaturesc Jared Harris, provoca que el film perdi interés precisament en el moment, el desenllaç, en que hauria de tenir més força. En definitiva, aquesta innecessària revisió de ‘Poltergeist’ només provoca una sensació en l’espectador: les ganes de tornar a gaudir revisant la pel·lícula de Tobe Hooper.