El guió de ‘Pompeya’ està estructurat en dos blocs que tenen un punt d’inflexió: l’inici de l’activitat del Vesubi. La primera part del film ens porta inevitablement a l’oscaritzada ‘Gladiator’ amb algun toc de la mítica ‘Espartaco’ del desaparegut Stanley Kubrick. A partir de que el protagonisme està acaparat pel volcà, la identifiquem automàticament amb la també oscaritzada ‘Titanic’.
Tota la importància i esforços s’han dedicat al tram final amb un excel·lent resultat: les escenes on se’ns mostra la força de l’erupció volcànica són molt potents a nivell visual. Malgrat tot, però, la resta de la proposta no està al nivell de la brillant factura tècnica. El guió és realment pobre, el mínim per narrar l’estada del protagonista a la ciutat del títol i una trobada molt forçada per justificar la història d’amor inevitable. A més tampoc no hi ajuda gaire, o gens, el seu casting, realment desafortunat: un Kit Harrington poc creïble com a gladiador, una Emily Browning que no aporta res i la química entre els dos és zero i un dolent que en certes escenes i diàlegs arriba a resultar ridícul: un Kiefer Sutherland totalment desubicat en un film d’època.
Sorprenentment, i tenint en compte tots aquests handicaps, la pel·lícula funciona: entreté i no avorreix. Complint així amb el seu objectiu, fet que no poden afirmar d’altres estrenes recents com ‘Need for speed’ o ‘The amazing Spider-man 2: El poder de Electro’.
