Abans de veure el nou trasllat al cinema de la popular sèrie televisiva dels 90′ hem de ser conscients de que ens espera: una proposta senzilla, típica i tòpica adreçada a un públic juvenil que només busca entretenir. Acceptada aquesta premisa inicial, el film no decepciona.
Resulten molt forçades algunes situacions claus de la història, començant per l’heterogeni grup de protagonistes: el típic capità de l’equip de l’institut (Dacre Montgomery), líder del quintet; la guapa i popular (Naomi Scott); el cervell (RJ Cyler), afroamericà i amb una personalitat que en moments puntuals recorda al televisiu Sheldon Cooper de la sitcom ‘The Big Bang Theory’; el més agosarat i inconscient (Ludi Lin), asiàtic; i la nouvinguda i més marginal (Becky G), hispana i lesbiana: és a dir un grup políticament correcte, que tot s’ha de dir funciona prou bé. Casual i ‘curiosament’ tots cinc sense coneixe’s es troben en el mateix moment i en el mateix lloc a temps per rebre els segells que els convertiran en els super herois del títol i els encarregats d’enfrontar-se a la malvada Rita (una Elizabeth Banks que sempre ens ofereix un treball digne, independentment del personatge que interpreti).
Arrel d’aquesta trobada comença el seu entrenament i la seva obligatòria cohesió com a grup. Tot i que el metratge en aquest sentit resulta excessiu ofereix els millors moments del film. Sorprenentment, quan arriba el desenllaç i el quintet aconsegueix per fi metamorfosar i convertirs-e en els esperats Power Rangers del títol és quan la proposta té menys interés. Tot i uns acceptables efectes visuals, les seves lluites segueixen sent molt pobres i un cop passen a fer servir els seus particulars vehicles la pel·lícula desprèn la sensació de ser una versió dolenta d’una entrega qualsevol de la franquícia ‘Transformers’.
En definitiva ‘Power Rangers’ resulta una dosi de nostàlgia per aquells espectadors que van crèixer amb la fluixa sèrie televisiva dels 90′ i una entretinguda pel·lícula d’aventures adolescents per al nou públic més jove.