Després de la notable Puñales por la espalda (2019) que va suposar un entretingut homenatge a la cèlebre Agatha Christie, i la seva decepcionant seqüela Puñales por la espalda, el misterio de Glass Onion (2022), aquest tercer cas del detectiu Benoit Blanc (sobreactuat Daniel Craig) millora l’ anterior però no arriba al nivell de l’ original.
Tot i que el seu guió està molt més treballat que l’ anterior film, té diversos problemes. Un d’ important és el seu ritme i dilatidíssim metratge (eterns 144 minuts), el pròleg de presentació de personatges resulta totalment llarg i avorrit aconseguint que l’ interés de l’ espectador vagi caient, ja que els seus personatges no desperten el més mínim interès (com ja ocorria al capítol anterior): començant pel protagonista (fluix Josh O’Connor, tot i les enormes possibilitats del seu personatge), passant pel seu ‘cap’ (histriònic Josh Brolin) i acabant amb el grup de fidels/posteriors sospitosos. Tot i tenir novament un estoll de luxe cap d’ells desperta la més mínima empatia: Jeremy Renner, Kerry Washington, Cailee Spaeny i Andrew Scott, amb l’ excepció d’ una brillant Glenn Close, el millor de la proposta amb diferència. A partir del crim i l’ entrada en escena de Blanc, acompanyada per Mila Kunis (única secundària que se salva), el dinamisme i ritme a la pel·lícula van in crescendo, però l’ espectador, malauradament, ha desconnectat fa estona de la trama i costa molt recuperar el seu interès; deixant-li una sensació francament pobre.
Quan Netflix va adquirir els drets del film de Rian Johnson es va comprometre a rodar tres pel·lícules; ja estan fetes, i vist el resultat global de la trilogia la història està totalment esgotada i no dóna més de si. Contracte complert: resulta absolutament innecessari allargar la franquícia i tornar a Benoit Blanc a la gran pantalla.