Tres anys després de la brillant Puñales por la espalda, un excel·lent homenatge a la cèlebre Agatha Christie, Rian Johnson torna a portar-nos un nou cas de l’ inspector Benoit Blanc en que, tot i matenir l’ estructura, intenta desmarcar-se de la seva predecessora amb un resultat francament decepcionant.
Com en l’ anterior, trobem un estoll d’ intèrprets de luxe però, a diferència d’ aquella, aquí pràcticament cap resulta creïble i aquest és un dels molts problemes del film: ja des del seu inici en que se’ns presenten els protagonistes, l’ empatia i interés per tots ells resulta nul·la i la situació no millora quan es troben tots: són tan histriònics, exagerats i sobreactuats (anfitrió de la reunió que origina la trama inclòs) que no tan sols no desperten cap curiositat sino que ens importa poc, o gens, quin d’ ells serà la presumible víctima. Fins i tot Daniel Craig (l’ únic que repeteix de l’ original) s’ encomana del desgavell. Tot i algun apunt còmic certament aconseguit, el seu desmesurat metratge i la citada falta d’ estímuls provoquen gran avorriment en l’ espectador. Afortunadament, un inesperat gir de guió torna a enganxar-lo a la història i fa una segona lectura sobre tot allò vist fins ara que el torna a la trama i desperta la seva atenció. Desgraciadament, aquest ressorgit interès, que se sosté amb força ritme en el millor tram del metratge amb diferència, es torna a perdre en el clímax final; un autèntic despropòsit absolutament rídicul i sense sentit.
Aquesta seqüela està a les antípodes (no només per la seva extravagant i exòtica ubicació) de la seva predecessora. La intenció de Johnson és bona, tot s’ ha de dir, però el resultat final de la proposta és francament pobre. Quan Netflix va comprar els drets de ‘Puñales por la espalda’ va anunciar el rodatge de dues pel·lícules més protagonitzades pel peculiar detectiu Benoit Blanc. Esperem que la propera recuperi el to de l’ original i s’ allunyi d’ aquesta avorrida, desafortunada i prescindible ‘El misterio de Gass Onion’.