El nou treball de Paul Thomas Anderson sembla talment un dels molts viatges al·lucinògens en que està permanentment Doc, un Joaquin Phoenix que té la mà trencada en aquests tipus de personatges. L’ambientació del film està realment aconseguida: la seva direcció artística i vestuari reflexen a la perfecció els anys setanta.
Però si li restem l’entregat treball del seu protagonista i l’acurada estètica no ens queda res més. El guió es difumina en una sèrie de subtrames que despisten, i molt, l’espectador i acaba resultant tan dens i complicat de seguir que arribar a avorrir. Tampoc hi ajuda la seva durada: 148 minuts són excessius i el resultat final acaba fent-se etern. Si les subtrames desconcerten, encara ho fa més la fauna de caòtics personatges que hi desfilen, a quin més estrambòtic i peculiar. L’aparició de cada nou intèrpret provoca automàticament pèrdua d’interés, el qual, com és lògic, acaba esgotant-se. Des de l’inexpressiu, com sempre, Josh Brolin, passant pel canvi de registre d’Owen Wilson, l’apatia de Reese Whiterspoon, els histriònics Martin Short i Sasha Pieterse, la sensual Michelle Sinclair, el purament testimonial Eric Roberts o la rídicula Hong Chau. Només Benicio del Toro i Jena Malone amb uns rols correctes se salven de tal despròposit. Un cas a part és Katherine Waterston, que aconsegueix transmetre de manera més que convincent els diferents matitzos del seu personatge, Shasta, acaparant tota l’atenció i protagonisme en cada aparició en pantalla.
‘Puro vicio’ és una pel·lícula no apta per a tots els públics, més aviat el contrari: té un públic molt limitat i concret. Per a la resta produeix els mateixos efectes que la maria que fuma el seu protagonista: un estat psicotròpic que acaba provocant somnolència.