L’òpera prima de Pol Rodríguez és una proposta tan desconcertant com indefinida i aquest és el seu gran handicap. L’inici ens fa pensar en una comèdia atípica que immediata es converteix en una absurda road movie.
El primer tram del film és el millor amb diferència; mentre avancen en paral·lel el viatge d’un convincent José Sacristán cap a la Quatretondeta del títol amb les peripècies d’un Julián Villagrán més contingut del que és habitual per mantenir les aparences davant d’una impassible Laia Marull. L’aparició del personatge d’un correcte Sergi López ofereix els millors moments de la pel·lícula. Les diverses escenes que comparteix amb Sacristán són les més surrealistes i divertides del film.
Però en el moment en que tots els personatges estan al corrent de la trama el film fa un gir. Perd tot l’esperit inicial i intenta convertir-se en un drama sensible i profund sense aconseguir-ho, desorientant totalment l’espectador. Desprèn la sensació que aquesta indefinició argumental es trasllada també a la direcció i que el film s’ha resolt a batzegades, sense tenir molt clar quina era la direcció a seguir. És una llàstima que la pel·lícula perdi el nord en el seu clímax final perquè, tot i que fins aleshores no era una proposta excessivament brillant, acaba amb tot el relatiu interés creat des del seu inici deixant a l’espectador una sensació final de pel·lícula totalment fallida.