El debutant Curro Velázquez no enganya ningú: la seva òpera prima, tot i les seves nombroses mancances, és una proposta simple i senzilla que només busca entretenir i arrencar algun somriure (que aconsegueix puntualment) sense cap altre intenció ni pretensió i en aquest sentit compleix el seu objectiu.
El guió no té cap sentit i l’espectador s’ha de limitar a deixar-se portar per les peripècies d’aquest peculiar grup de seminaristes. Amb referències a d’altres films com ‘El club de los poetas muertos’ (la primera classe del pare Salvador) o ‘Love actually’ (el ball del pare Munilla) i algun apunt a personatges d’actualitat com el mateix Papa o una trucada al jubilat Rouco Barela, el film se centra en l’inicial xoc, que, com no, acabarà transformant-se en amistat, entre l’arcaic modus operandi del cap del monestir (el tot terreny Karra Elejalde que es capaç de salvar qualsevol personatge) i el revolucionari del capellà nouvingut (un Alain Hernández que després de les dramàtiques ‘El rey tuerto’ i Plan de fuga s’estrena al gènere còmic). Arrel d’aquí la preparació i disputa de la classificació per la Champion Clerum és un tot un seguit de despropòsit rere despropòsit que ens mostra la diversitat dels seminaristes/jugadors: El Langui, que torna a deixar clares les seves limitacions interpretatives, el que té dubtes de fe, un Joel Bosqued realment pobre que provoca que la seva subtrama amb la radiant, un cop més, Macarena García no resulti creïble en cap moment, o el fitxatge estrella de l’equip: la seva feina al mercat, la cerimònia evangèlica o el seu baptisme ens ofereixen alguns dels moments més delirants del metratge.
El viatge a Roma i la disputa de la final perd pistonada i no aporta res interessant a la conclusió, totalment típica i previsible (amb la porta oberta a una dubtosa seqüela inclosa), deixant una sensació final de deja vu: de pel·lícula ja vista en nombroses ocasions, sense cap originalitat i que només és apta per a un visionat d’aquells intranscendents, sense esperar res més que passar una estona de distracció i fer un acte de fe per deixar anar algun que altre somriure.
