En el seu segon treball darrera de la càmara, el director Rodrigo Sorogoyen confirma el que ja s’apuntava en la seva interessant òpera prima, ‘Stockholm’, el seu fort és la construcció de personatges: els cuida i apronfundeix moltíssim.
El guió d’aquesta ‘Que Dios nos perdone’ (merescudament premiat a la darrera edició del Festival de San Sebastián) continua en aquesta línia. Tot i tractar-se d’un thriller sòlid que manté perfectament la tensió al llarg de pràcticament tot el metratge, aconsegueix que el més interessant del film sigui la personalitat i problemes vitals dels dos protagonistes, els dos agents de policia que investiguen els crims d’un macabre assassí: els dos inspectors roben tot el protagonisme als fets del criminal. Això no seria possible sense la brillant interpretació de dos actors en estat de gràcia: Roberto Álamo i Antonio de la Torre (qui arrodoneix una excel·lent 2016 després del també gran treball realitzat a l’òpera prima de Raúl Arévalo Tarde para la ira).
La influència de la mítica ‘Seven’ es present en tot moment, com en aquella la tensió es respira al llarg dels seus 120 minuts de metratge, ja sigui per l’horror dels crims, la fragilitat de les víctimes, el caràcter dels dos antagònics policies o pel seu abrupte muntatge: només, de nou com el film de David Fincher, es permet una única seqüència de distensió: una solitària nota d’humor en la conversa que mantenen Alfaro i Velarde al carrer, davant de la boca de metro.
Tot i el sorprenent descens del ritme un cop coneixem la identitat del criminal, l’epíleg recupera la intensitat general de la proposta i deixa a l’espectador la sensació d’una molt bona pel·lícula, una de les millors que ens ha ofert el cinema espanyol aquesta temporada.